macri94

La mort havia governat la seva vida des del seu propi naixement. La seva mare havia mort al part i el seu pare va morir de tuberculosi quan ell tot just havia fet un any. Va ser acollit per un orfanat que es situava en un monestir de monges; per tant, va ser educat en la màxima educació religiosa. S'havia refugiat tota la vida en la figura de Déu, aquell ésser superior que li havia oferit calor quan ell tenia fred, que li havia donat gent quan ell no tenia ningú, que li havia omplert la panxa quan ell la tenia buida, que li havia proporcionat coneixements i l'havia fet qui era avui. Amb 17 anys i una ment prodigiosa, John R. Wilson era aquell noi orfe que un dia va rebre una forta patada de la vida, ensenyant-li la mort. Amb 17 anys, marxava a viure a Boston, en busca d'una universitat, millor dit, la famosa universitat, que li donés una carrera i uns coneixements més grans que els que ja tenia, proporcionats per les monges, i Déu.
S'havia decantat per la literatura, literatura universal, però especialitzar-se en la literatura anglesa. I en sabia ben poc, havia llegit Shakespeare i havia quedat enamorat del seu estil, però no coneixia ningú més. Potser Déu i les seves estimades monges no li havien ensenyat prou, perquè pel que fa les ciències, en sabia molt, però pel que fa les lletres, ben poc.
Als 24 estava ben perdut, el pobre John Wilson. Estava ben sol, sense amics ni família, refugiat en un brut i lleig pis a Queens, Nova York - s'havia canviat de ciutat no sabia per què. El pobre John Wilson. Observava la gent mentre feia el cafè cada matí des de la cafeteria de dos carrers més enllà i no li trobava sentit a la seva actitud. Arribava a casa i escrivia coses sense sentit, pintava quadres abstractes i tots es titulaven igual: "La Societat". Es passava les nits observant el cel, plorant en la immensitat de la foscor nocturna, escrivint textos tristos, de mort i vida, de plaer i sofriment, i tacava la seva llibreta amb llàgrimes.
La mort havia governat la seva vida des del principi, i un dia se'l va emportar. Un dia el van trobar mort, penjat al seu balcó amb una pancarta que deia: "Changes, we need changes". Els periodistes el van batejar com el "boig neorromàntic", un autèntic seguidor del romanticisme que es refugiava al seu brut i miserable pis, renegant de la societat. Li van trobar centenars de botelles de whisky, i els forenses van arribar a la conclusió que havia embogit amb l'alcohol i que era per això que es passava les nits escrivint textos tristos sense sentit i plorant com un desconsolat. Potser era això. O potser era una societat massa en contra d'ell mateix.