La immensitat de les grans coses es troba ens els petits moments. Aquelles petites fotos que enregistren els teus ulls en moments aleatoris de la teva pròpia vida, que ni tan sols ets capaç de triar. Aquells moments acompanyats de certes persones: amics, amors, desamors, no-amors, col·legues, família i un llarg etc. Aquells moments acompanyats d'una certa música que els caracteritza, que els fa encara més especials. Just aquests moments dels quals estic parlant són aquells que et marquen, que t'omplen. T'omplen i et fan feliç. En aquests moments està la teva felicitat, el teu ser.
El meu motiu d'escriure tot això no és simplement un desfogament en els temps que corren, simplement és demostrar que a pesar de la distància estic, igual que esteu. A on? On faci falta. To be, or not to be; that is the question. El meu moment va ser una VIP pagada a BigBen, en una nit d'un 29 d'octubre de 2011, assegut en un sofà, comodíssim per cert, acompanyat de la millor companyia que hi ha i que puc trobar segurament, just quan entràvem, ens servien una botella de Jack Daniel's, que estava boníssim per cert, i sonava un mite: Gettin' Over You, del David Guetta.
La cosa no s'acaba en un gràcies per ser vosaltres, sinó en un "Fins aviat", per què està més que clar que n'hi hauran molts més d'aquests moments no?
dissabte, 12 de novembre del 2011
dijous, 10 de novembre del 2011
Tots tenim un preu?
En l’actualitat en què vivim ens trobem amb una crua realitat: gent, éssers humans, especialment nens, són comprats i venuts a plaer; igual que totes aquelles dones que han d’acabar recorrent a la prostitució per subsistir. Ens n’amaguem, igual que ens amaguem també de totes aquelles fosques realitats que poden tacar la imatge de la “pròspera” societat del segle XXI. Ja que físicament i legalment tots som legals, davant d’aquesta realitat sorgeix una pregunta digna de debat: Tots tenim un preu?.
Preus només en tenen els objectes materials, inanimats i que estan destinats a satisfer necessitats dels humans. És absolutament injust i trist veure com hi ha gent que és capaç de traficar amb persones, com es pot arribar a negociar el preu d’algú tan humà com el seu comprador i el seu venedor. El més trist és veure com cap govern és capaç de parar-ho i com ningú o, si més no, poca gent té valor de intentar parar-ho. Ningú, absolutament ningú, hauria de tenir un preu: des de els nens que seran explotats en una plantació de sucre a Amèrica fins a qualsevol dona que es pelarà de fred a la carretera mentre es prostitueix i després haurà de pagar un gran percentatge a la persona que la està explotant; no es pot pagar ni utilitzar aquestes persones com a màquines perquè, com he dit abans, som iguals tots físicament i davant de la llei.
I el preu de les adopcions? Aquest preu potser no és tan dur com els altres. En aquest cas parlem d’uns pares que, per la condició que sigui, bona o dolenta, s’han vist obligats a abandonar el seu fill. Per què no és tan dur? Perquè simplement es paga els diners de la adopció, és una “compra” sense ànim de lucre, que busca el millor pel nen en qüestió i els pares prèviament han passat unes proves per donar garanties que seran les persones adequades per l’orfe que será adoptat. En aquest cas no es busca un benefici a canvi d’una explotació a la persona “comprada”, es persegueix una bona fi.
En conclusió, personalment penso que ningú té ni ha de tenir un preu, ja que en la immensa majoria de casos les persones amb les quals es trafica tenen un final tràgic passant abans per una vida miserable. A pesar d’això estic d’acord amb el tema de les adopcions, i penso que si d’alguna manera aquella persona adoptada es compra, es per, d’alguna manera, donar-li una vida millor.
En l’actualitat en què vivim ens trobem amb una crua realitat: gent, éssers humans, especialment nens, són comprats i venuts a plaer; igual que totes aquelles dones que han d’acabar recorrent a la prostitució per subsistir. Ens n’amaguem, igual que ens amaguem també de totes aquelles fosques realitats que poden tacar la imatge de la “pròspera” societat del segle XXI. Ja que físicament i legalment tots som legals, davant d’aquesta realitat sorgeix una pregunta digna de debat: Tots tenim un preu?.
Preus només en tenen els objectes materials, inanimats i que estan destinats a satisfer necessitats dels humans. És absolutament injust i trist veure com hi ha gent que és capaç de traficar amb persones, com es pot arribar a negociar el preu d’algú tan humà com el seu comprador i el seu venedor. El més trist és veure com cap govern és capaç de parar-ho i com ningú o, si més no, poca gent té valor de intentar parar-ho. Ningú, absolutament ningú, hauria de tenir un preu: des de els nens que seran explotats en una plantació de sucre a Amèrica fins a qualsevol dona que es pelarà de fred a la carretera mentre es prostitueix i després haurà de pagar un gran percentatge a la persona que la està explotant; no es pot pagar ni utilitzar aquestes persones com a màquines perquè, com he dit abans, som iguals tots físicament i davant de la llei.
I el preu de les adopcions? Aquest preu potser no és tan dur com els altres. En aquest cas parlem d’uns pares que, per la condició que sigui, bona o dolenta, s’han vist obligats a abandonar el seu fill. Per què no és tan dur? Perquè simplement es paga els diners de la adopció, és una “compra” sense ànim de lucre, que busca el millor pel nen en qüestió i els pares prèviament han passat unes proves per donar garanties que seran les persones adequades per l’orfe que será adoptat. En aquest cas no es busca un benefici a canvi d’una explotació a la persona “comprada”, es persegueix una bona fi.
En conclusió, personalment penso que ningú té ni ha de tenir un preu, ja que en la immensa majoria de casos les persones amb les quals es trafica tenen un final tràgic passant abans per una vida miserable. A pesar d’això estic d’acord amb el tema de les adopcions, i penso que si d’alguna manera aquella persona adoptada es compra, es per, d’alguna manera, donar-li una vida millor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)