Fa temps li van dir que es podria dedicar a ser actor. Sap imitar bé i suposo que, amb una mica de maquillatge i vestimenta, podria esdevenir una còpia d'allò imitat.
Mai ha reflexionat ni ha donat importància a aquella afirmació, si es que ho era, o suggeriment.
Avui s'ha adonat que potser si que podria ser actor.
Quan sents que a dins teu no hi ha res, quan has implorat a Déu o a qui sigui la mateixa mort per evitar tanta tortura... La vida t'ha clavat una bona puntada al cul, algú t'ha disparat un tret. Crema la ferida. Crema molt.

Però ell necessita distreure's. Ha anat al institut. La eliminació del Barça a les semifinals de la Champions ha marcat els diàlegs que ha mantingut amb els col·legues, almenys ha matat el temps, pensa. Les parides d'algun amic també li han arrencat algun que altre somriure, els demés, cordials, d'amics, seductors, han sigut tots falsos. Excusant que ha dormit malament, ningú ha fet més cas de la seva mirada baixa, de les seves ulleres, més fondes que un plat de sopa, de la seva incapacitat de ser el de sempre: algú de la broma i que sempre riu. Quan ha estat sol, ha recordat tot el que va succeir ahir. Recordant que ara és com algú sense ànima. Buit per dins, amb un cos per fora. Com una habitació a la qual li falta el nen que hi dorm.
Al cap i a la fi, com diu la dita, cada dia s'aprèn una cosa. Avui s'ha descobert com a actor, amb unes quantes excuses i uns somriures més aviat poc creíbles i efímers ha sabut esquivar aquelles preguntes que comporten a explicar allò que, dins teu, fa tant i tant mal.

primavera 2010

Fotografia; Cristina Francès Pardina

Acuseu-me de malalt, de boig. Endavant. Teniu permís.
Em presento, sóc algú que intenta trobar els secrets i les raons del seu passat. Només això, donar un motiu a cada cosa que m'ha passat i poder viure sense les imatges a la ment del que va ser un temps fosc i clar alhora. Em noto desconcertat, apareix en cada foto, cada pantalla, cada cosa que vec, apareix. Va venir del no res, i s'ha esfumat sense deixar rastre. Em plantejo la seva existència, i intento trobar una explicació al truc per desaparèixer així. No existeix la màgia. Això ho tinc clar.
Hi han tantes i tantes teories, tantes hipotesis. Però només hi ha una veritat.
La trobaré. No sé quan, ni com. Però la trobaré. Li vaig dir que no em rendiria i he abandonat el tema. Però ara m'he jurat utilitzar totes les armes de les que disposo per trobar la única veritat.
Em podeu dir que m'estic passant, i us ho repeteixo, em podeu titllar de boig. Només sóc això: un pobre il·lús que corre en contra de la llum per esborrar la seva foscor.

Fotografia; Cristina Francès Pardina

Que la vida és un somni.

No sumiis la teva vida, viu el teu somni.
Em deien això quan era petit i somiava amb ser astronauta. I ells sí que viuen un somni. No ho devia acabar d'entendre perquè em va costar el seu treball fer-ho.
Avui estic espès i el paper em venç, el paper em pot. Avui visc la vida en blanc i negre. Avui vec el cel de color gris. Avui m'he despertat d'un somni. M'hauria agradat viure'l més, dormir més, però no; algú m'ha despertat. He passat de la dolçor de les il·lusions a l'amargor de la realitat.
Perquè la vida és un somni. I els somnis, somnis són.

Aigua

Cristina Francès Pardina

Imperfeccions perfectes

No tinc un pitjor enemic que un paper en blanc. És l’únic que té el secret per vence’m. Jo lluito amb el bolígraf, el meu únic amic ja que els demés s’han quedat pel camí, ell és l’únic que és infalible. Però no existeix la perfecció. I molt menys existeix en mi. Li dec moltes coses al amic bolígraf, perquè mai m’ha fallat, però jo a ell sí. La por, el desconcert. Em putegen, la veritat. No sóc perfecte, ho sé. Sóc perfeccionista i busco la manera per què tot em surti bé, però mai me n’acabo de sortir; potser serà millor demanar ajuda a qui quedi dempeus. No sóc perfecte, ho sé.

Martí Roma Clotet