El dia era tan trist com el temps que feia. Plovia d'una forma que semblava no voler parar. A pesar de l'accident amb la moto i que el van poder reanimar, la llum de l'Héctor es va extingir per sempre en l'aturada cardíaca d'ahir nit. Tota la seva família s'havia desplomat en saber-ho, aquella flama d'esperança en saber que estava bé després de la reanimació però que "no podem garantir res" havia retornat bastant l'alegria. Quan algú està bé, la inseguretat de que pugui recaure sempre passa per alt, sempre. Llei de vida.
A la Marta, la seva germana, era a qui més li havia afectat tot aquell merder. Es passava hores i hores asseguda en silenci mirant el cos inert del seu germà. Sovint vessava llàgrimes en silenci, sense que ningú la vegués.
Sempre recordaré el moment en què vaig entrar a l'habitació de l'hospital. Feia segles que ningú ventilava aquella petita estança i l'ambient, a pesar d'unes parets color blanc trencat, per intentar tranquilitzar i buidar la ment diuen, estava massa carregat. La Marta i els seus pares seien tots en cadires diferents, i quan els adults van anar a fumar ens vam quedar sols. La mirada profunda i alegre d'ella havia marxat amb el seu difunts germà. Quan em va veure em feia somriures efímers, gairebé forçats. Tot s'ha de dir: sóc principiant en això de consolar ties perquè només vaig fer que intentar-la distreure amb coses meves. Em vaig sentir francament ridícul, però alguna cosa es va alegrar dins meu quan vaig veure que, de mica en mica, anava somrient poc a poc; potser al cap i a la fi, no sóc tan dolent en això de consolar.

Just llavors em vaig adonar del què havia de fer. Borrón i cuenta nueva. Passar pàgina. La millor alternativa de totes les que tenia.
Al cap i a la fi, ja res m'importava, en dos mesos marxava de la ciutat i cap col·lega ho sabia. Tenia por que em veiessin com una cosa similar a un traïdor. Total, no anava a estudiar ni res, només a buscar un lloc per oblidar un passat que mai hauria desitjat. Després de tot, no tenia por, gens de por. Només sentia aquell respecte que t'imposen les coses desconegudes, ja està. A pesar de tots els anys viscuts i de conèixer-los com si fóssim de la mateixa família, no era capaç de preveure la reacció quan els expliqués que me n'anava i que, segurament em perdrien per sempre. Però era la meva decisió i no em podia fer enrere.
Així que em vaig armar de no sé ben bé què per entrar al local i mirar de explicar-ho tot.

fotografia; CRISTINA FRANCÈS

A vegades somiem tant, que lo real no importa.
Sembla mentida la mà d'esperances, d'il·lusions, que arribem a ficar en un dia, o en qualsevol cosa per tal que surti bé. És al·lucinant. Com també és al·lucinant com, de la forma més fàcil, cauen totes aquestes il·lusions i et sents impotent, allà esperant un canvi de plans i que tot surti com tu esperes. Em fiquen l'etiqueta de bipolar quan em passa això i jo donaria el que fos per fer-los callar. Perquè en aquestes circumstàncies, és la ràbia i la ira allò que em domina. Al final, m'acabo sentint extrany. No sé ni què fer ni re. Em sento petit a pesar de la meva grandària. Em sento inexpert, quan pensava tenir experiència. I sé que res, que avui tampoc tornarem a guanyar, que a pesar de tot el que arribin a dir, és millor la llum del sol que el fred de la Lluna.