El passat m'ofega. El present m'obsessiona i el demà m'atemora. Vui córrer. A on? No ho sé. Per què? Possiblement tampoc. Vui escapar-me, tocar el cel i l'horitzó amb les meves mans, agafar-los.
La meva vida ha sigut com la dolça poesia recitada per Afrodita, dolça, molt dolça.
Ara, la meva vida és dura com la pedra, i a vegades em dóna cops, com una immensa allau. La meva vida crema com el foc. Cremo com el foc i vui flames per poder volar. Ser lliure. Escapar de tot allò que m'ha perseguit durant tants i tants mesos. Em sembla ahir i és avui. Em sembla tan llunyà... Un impossible. Va ser això: un maleït impossible. Un somni que va rosar la realitat, la va acariciar. Volia que s'acabessin els dies per a què comencessin les nits, les nostres nits. I ara em vec aquí, camino sol davant de la situació, més aviat camino molt sol. El temps m'ha arrencat un temps irrecuperable; el temps m'ha anat malgastant de mica en mica, sense que me n'adonés, i ara em veig gran, una mica massa gran.
Un impossible. El somni d'algú perfecte al meu costat. Has sigut això.

Cristina Francès

"Quan vaig arribar d'estranquis aquí, em vaig sentir un intrús i un delinqüent, bé, de fet ho era, no? Però mai m'he sentit més acollit i més lligat amb ningú que no sigui am tots vosaltres. De veritat, tios. Des del dia en què l'Edgar em va dir : va nen puja, que et donaré un got de llet calent, que no ho veus com estàs?. Vaig sentir que amb ell i amb els seus estaria bé. I així ha sigut, una puta família tios, una puta família heu sigut per a mi, allò que mai he tingut.
Sempre em preguntaré com vau poder confiar tant en un desconegut, en algú que, en quan us giressiu us podria fotre la cartera. Sempre m'ho preguntaré, però m'han ensenyat que a vegades hi ha preguntes de les quals es millor no buscar resposta, perquè possiblement no n'hi ha. Han sigut tantes les coses viscudes amb vosaltres, tant bones, tant dolentes, tant de tot que si ho hagués d'explicar als meus néts, no sabria per on començar. Sabeu de sobres que això d'escriure cartetes sentimentals no és el meu fort, així que intenteu no riure de la meva inmensa qualitat.
Tot ens va anar bé, per no dir perfecte, fins la nit aquella on aquells fills de puta del Madrid em van clavar aquella pallisa per ser moro i ser del Barça, asquerós. Els metges fan el que poden, i el que saben, per descomptat. Però crec que aquells me la van fotre forta. I si he demanat un paper i un puto bolígraf és per escriure-us això, perquè tinc por, o més aviat tinc la certesa que no me'n surtiré d'aquesta. Sempre he sigut el debilucho de la colla, i ho sabeu.
Ja acabo, ja acabo, no patiu. Si he volgut escriure tot això ha sigut en mostra d'agraïment. La meva vida s'acaba, igual que faran les vostres, d'aquí molts anys, però heu sigut tant grans com a persones, que la vostra següent vida, la celestial, serà eterna. Viu o mort, mai podré pagar-vos tots els favors prestats. Viu o mort, tindré un deute amb vosaltres, i em cabreja no poder-lo pagar.
Us estimo, des del local, des del llit aquest, o des d'on collons acabi anant. Us estimo, tios. I, un cop més, gràcies per tot allò que heu fet per mi."

El llenguatge vulgar del Moha va ser l'únic que ens va arrancar somriures en l'oceà de llàgrimes que ens havia causat la lectura d'aquella carta. Després d'això l'enfermera ens va dir que just al entregar-la havia començat a sofrir una hemorràgia interna que li va causar una aturada cardíaca i que no van poder fer res per aturar la situació. El que temíem o el que estava més clar que l'aigua: era mort. Des del dia en que li van clavar la pallissa, jo mateix vaig intuir que no se'n sortiria. Ara sí, ja no era aquell tipus de mort que estan lligats a un llit amb tot de màquines extranyes, ara era un mort, el de tota la vida, el que ja no té llum a la mirada ni li batega el cor. El Moha. El nostre Moha havia marxat i no sabíem on.
La vida ens va caure com una llosa a l'esquena, com un gerro d'aigua freda. No teníem esma, ni forces per fer res. Estàvem derrotats, abatuts, vençuts. I no podíem més, al sortir de l'hospital vam explotar i vam començar a plorar de mala manera. Ploràvem i ploràvem desconsoladament, en silenci, en un petit racó dels clàssics jardins que tenen tots els hospitals. Mai m'imaginaria que tot allò ens esfonsés tant fins que l'Edgar va dir:
- Ho sento, tios, però podem tornar amb bus? És que no tinc forces per a agafar el cotxe...