Eren les 2 i mija de la tarda i a fora plovia. Era un 22 de novembre i a fora feia fred, molt fred, i també en feia a dins del pis d’en Gerard. Als seus 25 anys, la carrera d’enginyeria de telecomunicacions l’ofegava i li deixava, com per compassió, el temps necessari per menjar, dormir, i mirar una mica la tele. S’enyorava de la seva adolescència on surtia gairebé cada cap de setmana, s’emborratxava i li queia alguna xicota. Ara es veia lluny de la seva ciutat natal, Tàrrega, i estava sol en un pis compartit amb dos tios que es tancaven a les seves habitacions i feien ves a saber què. Mirava per la finestra, el cristal moll mostrava molt poc del món exterior, i sospirava per una vida no tan atrafegada. Però allà estava es va aixecar, decidit, i es va ficar els auriculars al màxim; li feien una mica de mal a les orelles però li era igual, es va preparar un cafè i va avançar-se tota la feina que va poder, fins que el cos li va dir prou. Volia tornar a sortir d’aquella presó, trobar una llum, una motivació a la seva vida. Va trucar a tots els seus amics i tots van accedir a anar al sopar que ell va proposar per després sortir a alguna discoteca.  “Em rendeixo” no entrava al seu vocabulari, no sap com va encendre dins seu una flama que feia temps estava apagada, una flama que li feia dir que no a allò, una flama que l’ajudaria a tornar a ser qui era abans, algú esbojarrat.  

D'estatura mitjana, 1,75 aproximadament, amb el cabell castany clar llarg, el nas aguilat i els llavis carnosos, amb uns ulls de mel, i condemnat a ser prim pels segles dels segles; amb una naturalesa tímida i tancada, la mudança a Tarragona havia sigut un escac i mat per a en Marc. Havia de tornar a fer allò que sempre se li havia donat tan malament: relacionar-se i fer amics nous.
Al nou institut el destí li havia guardat una nova jugada: s'assentaria sol a les últimes files de l'aula. Es veia vençut; cada dia es feia més costerut. Es veia acabat. Però el cel se li va obrir el dia en què la tutora va separar la Clàudia Manzano del grup d'amigues on estava; parlava massa. En Marc hauria desitjat mil cops més un noi, per malament que li caigués, que la pròpia Clàudia. Millor això que res, es consolava.
La Clàudia era una noia esbojarrada, però tenia un toc que la feia especial i diferent quan estava amb ell. Canviava radicalment. Es tornava algú pacient quan estaven junts. Al cap de poc es van fer molt amics, massa i tot, parlaven molt i fluix; pocs són els professors que criden l'atenció als de l'última fila, molt pocs, a sort seva.
La Clàudia no era una noia que destaqués per tenir una bellesa extraordinària, però no era pas lletja. Tenia una llarga cabellera negra com el carbó, molt ben cuidada. Amb dos perles verdes observava tot allò del seu entorn, matava i ho transmitia tot amb els seus ulls. La resta de faccions de la cara era pròpia d'una nena que buscava crèixer com fos, i a la seva edat era normal, 16 anys ja, passava ràpid el temps.
Gràcies a la Clàudia va conèixer Tarragona, una ciutat que resultava desconeguda per ell fins feia ben poc. La Clàudia li va portar noves amistats, molt bones amistats. Aquella noia li resultava una meravella caiguda del cel.
Va ser aquella nit que la seva sort canviaria per sempre més. En una festa, a casa d'un amic dels dos, en Joan, algú va portar un lícor asiàtic extrany i la Clàudia amb moltes ganes de festa se'n va servir una bona copa i en va preparar una altra per en Marc. Se les van beure els dos de cop i, passat un temps, aquell licor va començar a fer l'efecte que els condemnaria per sempre més. Es van buscar fins que es van trobar i van començar a ballar, mol junts. De mica en mica un desig irrefrenable començava a nèixer entre els dos, es notava un ambient diferent, unes mirades de desig primer furtives i després descarades els van portar a marxar un moment a fora, sols. Un moment llarg, molt llarg.
Quan van estar completament sols es van mirar, es van acariciar i es van començar petons sense parar. Es van abandonar ells sols durant molt i molt de temps, durant hores ningú va saber res d'ells. Ells estaven a la terra, però les seves ànimes, enamorades per sempre més degut a un extrany efecte del licor volaven en un altre món on només existien ells. Aquella nit van abandonar l'amistat, van nèixer un home i una dona, amb només 17 anys; però el més important: aquella nit va nèixer un amor que els uniria eternament. Els ulls verds de la Clàudia inspiraven aquella felicitat desitjada, els seus llabis petits s'ajuntaven, es menjaven i mossegaven els llabis carnosos del Marc. Eren ells, ningú més. Però allò no es va acabar en aquella nit.
Els consumia el propi amor, els mantenia units... Però el destí els aguardava una mala jugada, i és que la perfecció no existeix. Va sorgir que, als seus quatre anys de relació, un obstacle es va interposar a les seves vides. Es deia Héctor i, sense beure cap licor, també estava perdudament enamorat de la Clàudia. I odiava en Marc. L'odiava molt, massa. L'Héctor va conèixer la Clàudia a la filial de Ford a Tarragona, on ella feia de secretària i ell de venedor. I la Clàudia no en volia saber res, el seu cor estava amb el d'en Marc, l'Héctor només era un col·lega de feina. L'Héctor feia impossibles per aconseguir-la, i en va fer durant poc més d'un any; no es rendia.
Ni es rendiria, poques persones seran més tossudes que l'Héctor; la Clàudia seria seva, fos com fos, i sinó faria la vida impossible al Marc perquè l'acabés deixant. I es va decantar per la segona opció; la seva cara més fosca es desenvolupava, una mala nova atemoraria Tarragona en molt poc temps.
Els enamorats feien la seva vida, el seu amor es desprenia a metres i metres de distància, la seva felicitat era visible com la d'un nen amb joguina nova. La seva vida no podia estar en la perfecció perquè aquesta no existeix, però l'acariciaven amb la punta dels dits. I això es va començar a esquerdar, amb amenaces de mort anònimes que rebia el Marc. No ho podia ni dir a la Clàudia, doncs això li deien les notes. Per primer cop en molt temps, des que havia arribat a Tarragona, es va veure confús i atrapat. No podia fer el què li deien: deixar-la, no ho podia fer; la seva pròpia vida anava en contra d'allò. Llavors, tement la seva mort, va decidir estimular el gaudi de cada instant amb ella, la va estimar com mai, li va donar tot allò que li podia donar i li va jurar tot el que li podia jurar: la seva vida. Perquè la seva vida a la terra tindria un final, però la seva vida eterna seria junt a ella.
Però no va ser així, l'agonia va durar dos semanes. Aquell fred dimecres de febrer algú va trucar al Marc: algú havia atacat la Clàudia amb una arma blanca i la seva vida penjava d'un fil. Però ell sabia que també l'havien atacat a ell. Va anar a la filial de Ford, on estava ella, i la va portar amb el cotxe a l'hospital, però va ser massa tard: la llum de la vida, la llum de les seves vides s'havia apagat; la mirada de la Clàudia no li donava els seu sentiment envers ell, les seves mans, fredes, només el tocaven distanciadament, abans l'abraçaven, l'acariciaven... Tota la seva vida s'havia acabat, la Clàudia havia marxat. L'esperava. A ell no li quedaria massa. Va aparcar el cotxe i va deixar les claus i tot allò seu al capó. Va caminar sense rumb, buscant la platja, el mar de Tarragona. El va trobar. La va mirar, tot i morta, era preciosa, la va besar, i es va fondre en llàgrimes, algú li havia arrebassat allò que més s'estimava, i ja no valia la pena res. Va endinsar-se, cap al mar, va començar a ploure, el cel etava de dol, va caminar fins que flotava i va deixar que l'aigua els enfonsés. Va morir amb ella, tal com s'havien promès un dia; va patir morint, com ho havia fet ella, però la Clàudia l'esperava més enllà de la vida; allà ningú els privaria del que sempre els unirà: l'amor.