Massa preguntes invadien la meva ment aquella setmana. Cridava una veu dins meu, resseguia cada paraula, i suplicava respostes. I no en tenia. Cap ni una. La meva ànima es trobava dins d'un laberint canviant, mentre els exàmens trucaven a la porta. Vaig anar a dormir.
Al dia següent em vaig despertar pensatiu, encara tenia al cap totes les preguntes del dia anterior. I res havia canviat. No tenien resposta, almenys pel moment. Però les agulles encara corrien, el temps avançava, implacable. I havia de seguir; i ho vaig fer. Em vaig plantar a classe, amb pintes de xulo, amb uns aires que mai havia tingut. Segurament estava ridícul, amb aquells aires que em donava, però m'era igual, sincerament. Aquella actitud va fer que entrés a l'examen de literatura pensant: "Ets el puto amo". El vaig fer ràpid, repassant cada paraula a mesura que l'escrivia, i repassant cada pregunta al instant. 20 minuts em van ser suficients per complir amb la meva missió: saborejar el tacte de la gespa del pati mentre m'hi estirava.

Aquell fred dia de gener vam provar l'escalfor de la tortura.
Va ser amb el Xavier, el meu millor amic. Ens vam separar de les famílies mentre esquiàvem i ens vam perdre a la muntanya. La forta tempesta de vent i neu ens va portar enmig del bosc. Se'ns van clavar els esquís en la neu verge i vam sortir volant, disparats, i vam caure en un forat molt i molt profund.
Quan ens vam aixecar i recuperar del fot cop que havíem rebut ens vam adonar que aquell forat no era cosa natural: al davant nostre s'allargava un passadís pavimentat, del qual no es veia el final, il·luminat, amb les parets platejades i un seguit de portes a la banda dreta. Vam començar a caminar i a mirar què hi havia darrere cada porta, ja que totes tenien una petita finestreta amb reixes de ferro. Res. Foscor. Vam accelerar el pas per veure on acabava el passadís i vam topar amb unes escales mecàniques. Vam decidir baixar-les, encuriosits. El segon soterrani era igual que el primer, tot i que amb una petita diferència: es començaven a sentir crits. Darrere d'algunes portes vam trobar algunes persones que estaven sent torturades: vestides amb una samarreta rebien fuetades a l'esquena, cridaven poc a pesar de tot. Sorpresos, vam seguir avançant, fins al tercer soterrani. Era igual que el segon, canviant una petita cosa, les tortures començaven a ser pitjors, i els crits més forts: la tortura, aquest cop, es basava en homes i dones despullades que rebien fuetades als genitals. Ens vam començar a fixar en un detall, era que tots els individus allà presents tenien els ulls tancats. Seguíem avançant, fins arribar al quart soterrani. A mesura que avançàvem feia cada cop més calor. En aquella planta, la instal·lació s'acabava i només hi havien tres sales. A la primera, hi havia homes i dones lligats am cadenes a la paret; rebien fuetades al pit i les extremitats i una maça els colpejava la zona abdominal; tots cridaven, molt fort, i la olor a descomposició era fortíssima, com la calor. Allí em va semblar veure-hi a Adolf Hitler, però ho vaig deixar en imaginacions meves. A la segona sala, hi havia homes i dones penjats al centre i unes plaques de ferro ardents els anaven aixafant per davant i per darrere. I allí hi vai reconèixer algú idèntic a Geroge Bush. I, finalment, a la tercera, els presoners estaen penjants a l'aire i eren balancejats cap a les parets ardents, però frenats abans de tocar les flames; els crits de sofriment eren insoportables. Enmig d'aquestes escenes ens va aparèixer un individu geperut preguntant-nos quin era el nostre pecat. Jo vaig respondre que cap, que ens havíem perdut. Ens va respondre que pugéssim ràpid a l'exterior perquè ens podrien confondre i tancar-nos en una sala.
Ens va dir que allò era l'infern. Tots els pecadors estaven allà, condemnats per al eternitat, l'última planta, la més profunda, la més calurosa, la pitjor, era destinada als grans pecadors, als pitjors criminals de la humanitat, que sufririen els pitjors càstigs. L'infern del segle XXI, allò era.