Quan Martha Kaperky va guanyar el concurs de cant de joves promeses de Kíev no s'imaginava que allò era el primer esglaó cap a la fama. Però d'això ja fa molt.
Mikhail Vivov, un peix gros dins del món de les productores musicals es va enamorar de la seva pàl·lida i fina cara quan la va veure demanant caritat per un carrer de Kíev. Va decidir acollir-la, ella només era una noia de 18 anys orfe i sense lloc on anar. Encara se'n va enamorar més quan un dia, després de donar-li la ordre que ho fes, li va cantar una cançó. La seva fina música entrava a les seves orelles, gairebé hipnotitzant-lo, assossegant-lo com mai abans ho havia fet cap veu. Sense pensar-s'ho dues vegades la va inscriure en el XIX Concurs de Cant de Cantants Revel·lació de Kíev. Martha va guanyar clamurosament.
Ara, passats deu anys, Martha ha trobat matrimoni en l'empresari britànic Joe Gibson. Casats gairebé per obligació de Mr. Vivov. Martha no és feliç amb Gibson, doncs ell no té massa moments per dedicar-li. A partir d'això Martha freqüenta festes luxoses.
I va ser en una d'aquestes festes on Martha va conèixer l'amor de la seva vida: el futbolista, també britànic, Frank Carter. Aquella nit, com en totes les demés Martha es va arreglar com de costum: es va fer un pentinat gairebé impossible consistent en cabell arrissat i un gran i artístic monyo a dalt de tot; el maquillatge va escassejar, ja que la seva bellesa li proporciona aquest luxe també, tot i això es va maquillar una mica els ulls; la seva vestimenta consistia en un vestit negre atzabeja sense tires bastant curt i arrapat al cos, perfecte per marcar les seves gairebé perfectes curves, i unes sabates de taló, també negres. Tota ella negra, ja que el cabell era ben fosc i els ulls grossos, també; contrastava amb la seva pàl·lida, gairebé blanca, pell. Martha havia combinat la bellesa corporal i la bellesa artística amb una simplicitat pròpia d'una criatura. Semblava aquella nena de 18 anys que Vivov havia recollit del carrer.
Durant la festa va estar bebent unes copes junt al famós Frank Carter, i ballant amb ell va explotar la química de l'amor. Ell no era massa de relacions amoroses, però davant d'aquella preciositat femenina, creada amb un esplèndid triomf per la natura; davant d'aquella veu, que tants premis havia rebut, suau i tendra...Carter va caure de quatre potes. Aquella mateixa nit va començar tot. I tot és una relació clandestina, apassionada, velada. Una relació amorosa salvatge, justament allò que a Carter no li agradava, ara el tenia boig, addicte.
Martha, doncs, tenia un amant.
Era com fantàstic, ningú sabia que aquelles dos persones, importants dins dels seus camps, eren amants. Les seves trobades van començar a abundar, cada cop s'estimaven més i més. D'una banda, Martha vivia feliç, com si fos un somni: havia passat de demanar caritat a Kíev a viure com una deesa del pop, i estava enamorada. Carter, d'altra banda, vivia una dolça etapa com a futbolista: el seu equip, el Liverpool, havia aconseguit un doblet molt important i les seves opcions de jugar el mundial s'incrementaven, ell també n'estava molt, d'enamorat.
Finalment va arribar el moment clau a la vida de Martha: al·legant problemes en la relació es va divorciar de Gibson. Ell, impassible, estava massa ocupat en assumptes empresarials i va acceptar. Va ser llavors quan ella tenia por que Carter l'abandonés; i també va ser llavors quan els dos enamorats es van unir encara més i això els va portar a contraure matrimoni. Una gran festa. Mai Liverpool havia vist un casament com el de Martha i Frank Carter. L'Església només patentava una unió que ja havia esclatat aquella nit en aquella festa, semblava llunyà. Ara ja no eren amants, ara eren parella i podien viure sense remordiments, sense amagaments; ara, per fi, podien contagiar al món la seva felicitat.

Mai me l'hauria imaginada tan preciosa. Jo no l'havia elegit a ella, sinó que per raons psicològiques i/o místiques ella m'havia elegit a mi. No era massa alta, però si llarga. Amb un gran ull al capdavant, i un petit vidre per desviar el vent a altes velocitats, la meva Honda era negra, amb el logotip de la marca en platejat a banda i banda del dipòsit. Pesava, déu n'hi do si pesava! i tenia les rodes petites, amb les llantes també negres. Amb un manillar alt i còmode, i un seient també confortable, controlava la carretera al meu gust: perquè la moto era precisament de carretera. Tenia el fre del davant de disc i el del darrere de tambor, un petit motiu pel qual alguns la criticaven: enveges.
Sempre recordaré els primers dies: veure com els altres motoristes et saluden i veure els ametllers en flor no té preu. La vaig batejar com la Bèstia, perquè aquella Bèstia no tan sols rugia fortament i imposava respecte; aquella Bèstia significava una petita gran llibertat, un mitjà que em permetria escapar-me en bons i en mals moments, una cosa que em donaria una mica més d'independència.
I així va ser, la Bèstia em portava allà on li deia. Per molt que intentessin matar-la o invalidar-la, per molta enveja i ràbia que generés a alguns que després em tractaven de germà, mai van poder amb ella. Perquè així com els gossos s'assemblen als seus amos, les motos també: la Bèstia és tranquil·la però s'enfada si la molesten; la Bèstia és una gran bèstia i per això, justament per això, mai podran amb ella.