Estimada Cristina,
O hauria de dir-te directament benvolguda doctora Pardina? O estimada metgessa de capçalera? La que més t'agradi, jo em decanto per Cristina a seques. Sí, sí, una altra "carta", l'altra, si no recordo malament era per felicitar-te el Nadal, aquesta diguem-li "carta" d'any nou.

Com ja saps estic mig estressat, que si ves a Tàrrega, que si busca com anar, busca com tornar, a veure si et beus un cubata, o simplement passes. Però què millor que combatre l'estrès, la ràbia, la tristesa, qualsevol sentiment negatiu que pugui tenir, escribint al nostre estimat blog un text dels que t'agraden tant a tu, i si a més va dirigit a tu, llavors què? La veritat és que no recordo quan ens vam conèixer exactament, però a la nit de cap d'any de l'any passat no recordo l'haver-te conegut. Si t'he de ser sincer, és que no m'importa gaire la data exacta de quan ens vam conèixer, va ser en aquest 2010, que li queden unes 8 hores i poc per morir, i punt. Seguint amb la meva venada de sinceritat, també et puc dir que m'agrada no recordar quan et vaig conèixer, és un fet irrellevant i dóna un toc misteriós a tot això, perquè sé que estic molt content d'haver-te conegut, no me n'arrepenteixo en absolut, i seguiré lluitant per no apagar la flama d'aquesta amistat.

Sí, ja està, ja he acabat amb la meva "parrafada" on et parlo del meu moment i on t'expresso un sentiment. Ara comença una altra "parrafada" - i t'aguantes si em veus pesat-. Ets una tia especial, ets la única que no em deixa dir-li "t'estimo", ja que em vas dir que no t'ho puc dir si algun dia no acabem junts. És igual, no molesta. Al contrari, et fa diferent de la resta i per això ets especial, per ser diferent. Amb tot això, exactament queden 8 hores i 34 minuts de 2010: disfruta'ls. Com l'any 2011 que es prepara boníssim.

Espero que t'agradi, bon any nou Cristineta.









PD: recordo que pel meu aniversari, algú em va ficar al muro: marti, qe faras aquet finde? surtiras o no?. I vas comentar: mel emporto de festa. Jo encara espero aquesta festa Cristina, desitjo que la meva espera no se'm faci massa llarga. Un besito enorme petita(:

-Molt bé, i què farem llavors? Quedar-nos al teu pis, Anna?
Ella i la Sílvia es van mirar, van xiuxiuejar no sé ben bé què, i llavors em van respondre.
-Mmmm... I tu no et pudries quedar a dormir a casa del Jordi? - va dir-me finalment la Sílvia.
Me la vaig mirar, de dalt a baix. La seva mirada em parlava d'una alternativa, però me les coneixia ja, en el seu interior havien maquinat aquesa estratègia: no vulien pagar pel taxi, necessitaven diners per l'alcohol. I necessitaven el pis, sobretot això. Amb poca gent; hi havia pis, amb molta, o sigui, les 8 persones que seríem, no. Necessitaven treure's de sobre personal. I així havia quedat tot, comptant-me a mi, el nombre de persones es reduïa a la meitat amb una petita conseqüència: la divisió de la colla aquella nit, però una divisió que, almenys per part meva, començaria amb aquell cap d'any. Any nou, vida nova: potser havia de començar a passar pàgina i abandonar tot allò, que no em convenia per a res segurament. Doncs això: me la vaig mirar de dalt a baix, ella esperava una resposta, i finalment, amb tota la calma i amb tota la ràbia li vaig dir a la puta cara:
- Que fa cara d'hotel el xaval o què? - i vaig seguir aguantant aquella mirada.
- No... Però havíem pensat que, no ho sé, últimament us fèieu tant, potser et feia gràcia - i veient com jo havia escalfat l'ambient -, no ho sé, quedar-te a dormir amb ell.
- Vosaltres penseu molt.
Es va produir un silenci. Un curt però interminable silenci, i ningú ficava pebrots per trencar-lo perquè s'estava veient clarament la mala jugada que m'havien fet. Uns, no hi tenien res a veure, i si saltaven elles els atacarien amb un: "Calla que no és cosa teva". Però elles, que no sé què feien no mirant-se ni res, no maquinant la pròxima jugada, es quedaven callades. En mig d'aquesta tensió en l'ambient vaig tornar a atacar-les.
- Oh sí, mira, ja he pensat com li diré! Mira, mira Sílvia: Mira tio, no vam trobar taxi i es queden a dormir al pis de l'Anna. Desgraciadament hi ha lloc per tothom al pis, menys per mi. I com a bones persones que són la Sílvia i l'Anna m'han organitzat la vida, "Ves a casa del Jordi" em deien, i així estem, a casa teva, dormint i agraïnt a qui collons estigui allà dalt el tenir unes persones tan maques com a amigues - tothom estava mirant-me i per rematar-ho vaig afegir -. I ho diré amb un somriure així de gran - i en vaig esbossar un de tan gran com vaig poder.
- No en fem un drama de tot aixo Martí... - va dir l'Anna.
- No és cap drama carinyo, és una visió de la realitat; em demostreu que us importo una santa merda i que em voleu a mitges-.
Escac i mat: les havia deixat amb evidència, però no havia guanyat; només m'havia adonat que si volia anar a Tàrrega a passar la nit de Cap d'Any m'havia d'espavilar. Amb tot això, vaig iniciar una altra "batalla"
- I el tema sopar?
- Demà a la nit m'has de donar 10 euros - va respondre la Sílvia.
- Hola? - vaig dir perplex.
- 10 euros, Martí.
- 10 per 8 són 80 euros, on voleu anar, a un restaurant?
- És que has de comptar les pizzes, els plats i la cuberteria de plàstic, la beguda... I sobretot el cava! - va dir l'Anna.
- Però que no ho veieu que això no arriba ni a 50 euros?
- El que sobri ens ho repartirem - va sentenciar la Sílvia.
- I amb una de les vostres em quedaré amb una puta misèria i us apoderareu de uns diners que ja teniu al vostre deute particular amb mi - i les vaig matar un cop més amb la mirada, per si no en tenien prou-.
- Doncs si no pagues, no tindràs sopar, ja t'ho faràs - va respondre la Sílvia, aguantant-me aquella mirada.
- Any nou, vida nova - vaig dir -, un dia pensareu en tot això amb nostàlgia; me n'he d'anar a sopar - i vaig marxar, acompanyant-me d'un fort cop de porta.

Estimada Cristina,
Des que et vaig veure l'altre dia al Bershka ( o com s'escrigui ) no sé res de tu. Ni parlem pel facebook, ni pel messenger ni res. Pots pensar ( o almenys això pensaria jo ) que tot això és una mica cobard: em cobreixo amb la meva escriptura ( que a tu t'agrada tant ) i la faig servir com a arma per fer-te "tornar". M'agradaria que pensessis que això no és així, perquè no ho és. Només publico això com un text més dels meus, ja que aquest blog, me l'estic apoderant perquè fa una puta eternitat ( entre batxillerats i no batxillerats ) que no vec una miserable foto teva, que no tasto ni em deleito la vista amb una de les teves fotos que m'agraden tant. No sé si et llegeixes o t'has llegit els últims textos que he ficat aquí, la majoria són treballs de literatura, "textos creatius; de extensió més llarga que una redacció, però sense que m'escriviu un llibre" ens diu el profe. A vegades em motivo tant escrivint, penso que el final ha de ser més rodó i més "final", que acabo escrivint un "llibre". No sé per què t'explico aquestes tonteries, deus pensar, què fot explicant-me això? Només m'agradaria arrancar-te un somriure en plan, què burro! i que em responguessis dient-me què t'ha semblat aquesta "carta" adreçada a tu ( aprofita perquè pocs tios faran això per captar la teva atenció, Cristineta jajajajajjajajaj ).