La immensitat de les grans coses es troba ens els petits moments. Aquelles petites fotos que enregistren els teus ulls en moments aleatoris de la teva pròpia vida, que ni tan sols ets capaç de triar. Aquells moments acompanyats de certes persones: amics, amors, desamors, no-amors, col·legues, família i un llarg etc. Aquells moments acompanyats d'una certa música que els caracteritza, que els fa encara més especials. Just aquests moments dels quals estic parlant són aquells que et marquen, que t'omplen. T'omplen i et fan feliç. En aquests moments està la teva felicitat, el teu ser.
El meu motiu d'escriure tot això no és simplement un desfogament en els temps que corren, simplement és demostrar que a pesar de la distància estic, igual que esteu. A on? On faci falta. To be, or not to be; that is the question. El meu moment va ser una VIP pagada a BigBen, en una nit d'un 29 d'octubre de 2011, assegut en un sofà, comodíssim per cert, acompanyat de la millor companyia que hi ha i que puc trobar segurament, just quan entràvem, ens servien una botella de Jack Daniel's, que estava boníssim per cert, i sonava un mite: Gettin' Over You, del David Guetta.

La cosa no s'acaba en un gràcies per ser vosaltres, sinó en un "Fins aviat", per què està més que clar que n'hi hauran molts més d'aquests moments no?

Tots tenim un preu?


En l’actualitat en què vivim ens trobem amb una crua realitat: gent, éssers humans, especialment nens, són comprats i venuts a plaer; igual que totes aquelles dones que han d’acabar recorrent a la prostitució per subsistir. Ens n’amaguem, igual que ens amaguem també de totes aquelles fosques realitats que poden tacar la imatge de la “pròspera” societat del segle XXI. Ja que físicament i legalment tots som legals, davant d’aquesta realitat sorgeix una pregunta digna de debat: Tots tenim un preu?.

Preus només en tenen els objectes materials, inanimats i que estan destinats a satisfer necessitats dels humans. És absolutament injust i trist veure com hi ha gent que és capaç de traficar amb persones, com es pot arribar a negociar el preu d’algú tan humà com el seu comprador i el seu venedor. El més trist és veure com cap govern és capaç de parar-ho i com ningú o, si més no, poca gent té valor de intentar parar-ho. Ningú, absolutament ningú, hauria de tenir un preu: des de els nens que seran explotats en una plantació de sucre a Amèrica fins a qualsevol dona que es pelarà de fred a la carretera mentre es prostitueix i després haurà de pagar un gran percentatge a la persona que la està explotant; no es pot pagar ni utilitzar aquestes persones com a màquines perquè, com he dit abans, som iguals tots físicament i davant de la llei.

I el preu de les adopcions? Aquest preu potser no és tan dur com els altres. En aquest cas parlem d’uns pares que, per la condició que sigui, bona o dolenta, s’han vist obligats a abandonar el seu fill. Per què no és tan dur? Perquè simplement es paga els diners de la adopció, és una “compra” sense ànim de lucre, que busca el millor pel nen en qüestió i els pares prèviament han passat unes proves per donar garanties que seran les persones adequades per l’orfe que será adoptat. En aquest cas no es busca un benefici a canvi d’una explotació a la persona “comprada”, es persegueix una bona fi.

En conclusió, personalment penso que ningú té ni ha de tenir un preu, ja que en la immensa majoria de casos les persones amb les quals es trafica tenen un final tràgic passant abans per una vida miserable. A pesar d’això estic d’acord amb el tema de les adopcions, i penso que si d’alguna manera aquella persona adoptada es compra, es per, d’alguna manera, donar-li una vida millor.

Quan Martha Kaperky va guanyar el concurs de cant de joves promeses de Kíev no s'imaginava que allò era el primer esglaó cap a la fama. Però d'això ja fa molt.
Mikhail Vivov, un peix gros dins del món de les productores musicals es va enamorar de la seva pàl·lida i fina cara quan la va veure demanant caritat per un carrer de Kíev. Va decidir acollir-la, ella només era una noia de 18 anys orfe i sense lloc on anar. Encara se'n va enamorar més quan un dia, després de donar-li la ordre que ho fes, li va cantar una cançó. La seva fina música entrava a les seves orelles, gairebé hipnotitzant-lo, assossegant-lo com mai abans ho havia fet cap veu. Sense pensar-s'ho dues vegades la va inscriure en el XIX Concurs de Cant de Cantants Revel·lació de Kíev. Martha va guanyar clamurosament.
Ara, passats deu anys, Martha ha trobat matrimoni en l'empresari britànic Joe Gibson. Casats gairebé per obligació de Mr. Vivov. Martha no és feliç amb Gibson, doncs ell no té massa moments per dedicar-li. A partir d'això Martha freqüenta festes luxoses.
I va ser en una d'aquestes festes on Martha va conèixer l'amor de la seva vida: el futbolista, també britànic, Frank Carter. Aquella nit, com en totes les demés Martha es va arreglar com de costum: es va fer un pentinat gairebé impossible consistent en cabell arrissat i un gran i artístic monyo a dalt de tot; el maquillatge va escassejar, ja que la seva bellesa li proporciona aquest luxe també, tot i això es va maquillar una mica els ulls; la seva vestimenta consistia en un vestit negre atzabeja sense tires bastant curt i arrapat al cos, perfecte per marcar les seves gairebé perfectes curves, i unes sabates de taló, també negres. Tota ella negra, ja que el cabell era ben fosc i els ulls grossos, també; contrastava amb la seva pàl·lida, gairebé blanca, pell. Martha havia combinat la bellesa corporal i la bellesa artística amb una simplicitat pròpia d'una criatura. Semblava aquella nena de 18 anys que Vivov havia recollit del carrer.
Durant la festa va estar bebent unes copes junt al famós Frank Carter, i ballant amb ell va explotar la química de l'amor. Ell no era massa de relacions amoroses, però davant d'aquella preciositat femenina, creada amb un esplèndid triomf per la natura; davant d'aquella veu, que tants premis havia rebut, suau i tendra...Carter va caure de quatre potes. Aquella mateixa nit va començar tot. I tot és una relació clandestina, apassionada, velada. Una relació amorosa salvatge, justament allò que a Carter no li agradava, ara el tenia boig, addicte.
Martha, doncs, tenia un amant.
Era com fantàstic, ningú sabia que aquelles dos persones, importants dins dels seus camps, eren amants. Les seves trobades van començar a abundar, cada cop s'estimaven més i més. D'una banda, Martha vivia feliç, com si fos un somni: havia passat de demanar caritat a Kíev a viure com una deesa del pop, i estava enamorada. Carter, d'altra banda, vivia una dolça etapa com a futbolista: el seu equip, el Liverpool, havia aconseguit un doblet molt important i les seves opcions de jugar el mundial s'incrementaven, ell també n'estava molt, d'enamorat.
Finalment va arribar el moment clau a la vida de Martha: al·legant problemes en la relació es va divorciar de Gibson. Ell, impassible, estava massa ocupat en assumptes empresarials i va acceptar. Va ser llavors quan ella tenia por que Carter l'abandonés; i també va ser llavors quan els dos enamorats es van unir encara més i això els va portar a contraure matrimoni. Una gran festa. Mai Liverpool havia vist un casament com el de Martha i Frank Carter. L'Església només patentava una unió que ja havia esclatat aquella nit en aquella festa, semblava llunyà. Ara ja no eren amants, ara eren parella i podien viure sense remordiments, sense amagaments; ara, per fi, podien contagiar al món la seva felicitat.

Mai me l'hauria imaginada tan preciosa. Jo no l'havia elegit a ella, sinó que per raons psicològiques i/o místiques ella m'havia elegit a mi. No era massa alta, però si llarga. Amb un gran ull al capdavant, i un petit vidre per desviar el vent a altes velocitats, la meva Honda era negra, amb el logotip de la marca en platejat a banda i banda del dipòsit. Pesava, déu n'hi do si pesava! i tenia les rodes petites, amb les llantes també negres. Amb un manillar alt i còmode, i un seient també confortable, controlava la carretera al meu gust: perquè la moto era precisament de carretera. Tenia el fre del davant de disc i el del darrere de tambor, un petit motiu pel qual alguns la criticaven: enveges.
Sempre recordaré els primers dies: veure com els altres motoristes et saluden i veure els ametllers en flor no té preu. La vaig batejar com la Bèstia, perquè aquella Bèstia no tan sols rugia fortament i imposava respecte; aquella Bèstia significava una petita gran llibertat, un mitjà que em permetria escapar-me en bons i en mals moments, una cosa que em donaria una mica més d'independència.
I així va ser, la Bèstia em portava allà on li deia. Per molt que intentessin matar-la o invalidar-la, per molta enveja i ràbia que generés a alguns que després em tractaven de germà, mai van poder amb ella. Perquè així com els gossos s'assemblen als seus amos, les motos també: la Bèstia és tranquil·la però s'enfada si la molesten; la Bèstia és una gran bèstia i per això, justament per això, mai podran amb ella.

Estimat somiador,
Tothom et diria que paressis de somiar, que el despertador està sonant, i que és hora d'anar a treballar. Em sap greu dir-te que no sóc una excepció. Però alhora t'admiro. T'admiro precisament per un motiu: estàs tot el dia somiant, dormit o despert. Somies coses impossibles probablement, coses que es poden explicar, coses que no, coses que un dia podràs complir, coses que quedaran a l'oblit i coses que mai entendràs. És curiós com nosaltres, els totspoderosos humans, que tot ho sabem, hàgim descobert tan poc, o sapiguem tan poc sobre el què somiem i per què ho somiem. Però és igual, ben poc et deu importar la multitud; segurament penses que és dolenta amb tu i amb ella mateixa. Si és així, no vas mal encaminat, al contrari. Potser la gent vol tocar massa de peus a terra, potser no vol deixar volar la seva imaginació. Potser tocar de peus a terra, en els temps que corren, és el perfecte causant de depressions i mals moments. No seria millor deixar volar els nostres pensaments durant uns instants? Deixar-los moldejar un món diferent, un món ideal. No seria millor prestar més atenció al que somiem, i no dir allò tant famós de els somnis, somnis són? Estimat somiador, tant de bo pogués ser algú com tu. Segurament és millor, pel bé de tu mateix, viure una mica més "despert"; però de tant en tant, per què no somiar? Perquè la vida és un somni, i els somnis, somnis són.
Una abraçada.






Martí.

10 de juliol.

Avui ha fet molta calor. Avui ha sigut un dia calurós, i això és sinònim de intensitat. Sí Gerard, igual que el sol il·lumina i escalfa aquestes primeres setmanes d'aquest juliol, l'Elena m'il·lumina i m'escalfa la meva persona. Ara ja no. Ara ja no sento que ella em pugui fallar, ara sento que em parla seriosament, que el meu somni de tenir-la entre els meus braços encara és una mentida, però que li queden pocs dies per ser realitat. Ella és el meu sol al final del túnel. I la tindré. Ho vec que la tindré: els seus braços, els seus gestos, els seus llavis, les seves paraules, la seva fina i dolça veu... Em parlen de mi. No són tan pesats com ho sóc jo parlant d'ella, però noto que ella té un desig similar al meu, encara que menor que el meu.
Si tingués la capacitat per explicar-te la grandesa de la meva felicitat quan, en la calurosa tarda d'avui, estàvem asseguts a l'ombra d'un àlber, escoltant la remor del riu, el cant dels ocells, i, en silenci, ens parlàvem d'amor... Si t'ho poguessis imaginar! Notava que els seus ulls reclamaven silenciosament un petó i el meu cor dèbil no s'ha atrevit a complaure'ls. Perdó, he dit ulls? Em referia a les dues perles blaves, semblants a safir, que ocupen les seves conques. Disculpa'm, Gerard, però els ulls de l'Elena em tenen boig; tant de bo els poguessis veure! Potser llavors sabries a què em refereixo. No els he pogut complaure i em sento un imbècil, qui sap si demà seré obsequiat amb tan gran moment, amb tan gran regal!
Ara, vaig a dormir. La nostra tarda sota els àlbers, endinsats i fosos en la natura, junts, ha sigut intensa i gratificant. A vegades no fan falta petons per saborejar el plaer de l'amor. A vegades n'hi ha prou amb la presència d'un àngel per saber què és l'amor. A vegades, per ser feliç, és suficient saber que demà tornaràs a veure aquest àngel...

Quan era petit sempre tenia Japó com un altre món, un món on totes les persones tenen els ulls "axinats" i guarden gran semblança entre ells. El Japó és un gegant, un gran gegant. Quan era petit ignorava què, u on era el Japó; però mai vaig negar els meus jocs de la clàssica Game Boy; ells, els japonesos, me'ls feien. Avui em sento un ignorant simplement perquè mai els he agraït que el seu treball m'eliminés hores i hores d'avorriment. Avui estan inmersos en una gran catàstrofe.La natura s'ha enfadat i ells ho han pagat.
Japó està lluny, està mol lluny. Els seus terratrèmols constants i el sushi està mol lluny també. Però el fantasma de fugues radioactives està dins de casa nostra.
Avui m'he avergonyit del meu actual país, Espanya. He llegit una frase en la qual m'he sentit identificat: 'Japó: "Enginyers lluiten per salvar milers de vides". Líbia: "Segueix la revolta i la guerra civil per poder arribar a la democràcia". Espanya: "S'estrena Torrente 4". I això que mai he vist una pel·lícula de l'Amiguete. I segueixo avergonyit. Avui he sentit com el benvolgut senyor Zapatero deia: "La pròxima generació de centrals nuclears serà més segura". Mentre Alemanya paralitza un pla per allargar la vida de les seves centrals nuclears i ja paralitza les més velles, nosaltres garantim que seran més segures. A Japó el nivell de radioactivitat a l'aire és 300 vegades major al permès. Txernòbil, el gran fantasma dels desastres nuclears, enterrat en l'oblit de molts, torna a planejar sobre les nostres ments. Els arguments dels defensors de l'energia nuclear cauen, perden força, més depressa que les Torres Bessones, aquell també tràgic 11 de setembre.

Nosaltres, els espanyols, hem d'estar tranquils; mentre els corrents d'aire porten la radioactivitat a Canadà, nosaltres tranquils. Les fugues de Txernòbil van provocar 60.000 càncers a persones que no hi havien estat presents, a Europa. Però el nostre fort govern inspira tranquil·litat. Mentre el 5è país més endeutat del món, que probablement augmenti el seu deute ara, Japó, probablement -o segurament- retiri els seus capitals, tanqui les fàbriques de marques com Honda o Toyota, i els repatrïi i, per tant, augmenti l'atur; Zapatero ens garantitza més seguretat a les nuclears del futur. Dono la raó a Llamazares quan diu a l'Executiu que "pot passar com amb la crisi, que quan haguem de reaccionar sigui massa tard". Potser exagerem, potser no ens hem de preoucupar, potser les nuclears del futur ens proporcionaran llocs de treball. Potser elles podran donar feina als 5 milions de parats. Potser un desastre nuclear fa d'Espanya un territori inhabitable, qui sap.

A on vull arribar? Molt fàcil: sóc el primer que està davant del seu ordinador, amb una llumeta al costat que il·lumina el meu petit racó de món i escoltant la meva música. Si ara Zapatero tanqués la central nuclear d'Ascó, probablement em quedaria sense tot això, i sense saber què fer. Està clar que no podem renunciar, d'avui per demà, a l'energia nuclear. Però mentre milions d'enginyers treballen per salvar vides nipones, nosaltres hauríem de començar a invertir diners, públics o privats, en l'investigació energètica. Ho aconseguirem? Espantarem, en el futur, el fantasma de l'immortal Txernòbil, i el futur fantasma de Fukushima?

La mort havia governat la seva vida des del seu propi naixement. La seva mare havia mort al part i el seu pare va morir de tuberculosi quan ell tot just havia fet un any. Va ser acollit per un orfanat que es situava en un monestir de monges; per tant, va ser educat en la màxima educació religiosa. S'havia refugiat tota la vida en la figura de Déu, aquell ésser superior que li havia oferit calor quan ell tenia fred, que li havia donat gent quan ell no tenia ningú, que li havia omplert la panxa quan ell la tenia buida, que li havia proporcionat coneixements i l'havia fet qui era avui. Amb 17 anys i una ment prodigiosa, John R. Wilson era aquell noi orfe que un dia va rebre una forta patada de la vida, ensenyant-li la mort. Amb 17 anys, marxava a viure a Boston, en busca d'una universitat, millor dit, la famosa universitat, que li donés una carrera i uns coneixements més grans que els que ja tenia, proporcionats per les monges, i Déu.
S'havia decantat per la literatura, literatura universal, però especialitzar-se en la literatura anglesa. I en sabia ben poc, havia llegit Shakespeare i havia quedat enamorat del seu estil, però no coneixia ningú més. Potser Déu i les seves estimades monges no li havien ensenyat prou, perquè pel que fa les ciències, en sabia molt, però pel que fa les lletres, ben poc.
Als 24 estava ben perdut, el pobre John Wilson. Estava ben sol, sense amics ni família, refugiat en un brut i lleig pis a Queens, Nova York - s'havia canviat de ciutat no sabia per què. El pobre John Wilson. Observava la gent mentre feia el cafè cada matí des de la cafeteria de dos carrers més enllà i no li trobava sentit a la seva actitud. Arribava a casa i escrivia coses sense sentit, pintava quadres abstractes i tots es titulaven igual: "La Societat". Es passava les nits observant el cel, plorant en la immensitat de la foscor nocturna, escrivint textos tristos, de mort i vida, de plaer i sofriment, i tacava la seva llibreta amb llàgrimes.
La mort havia governat la seva vida des del principi, i un dia se'l va emportar. Un dia el van trobar mort, penjat al seu balcó amb una pancarta que deia: "Changes, we need changes". Els periodistes el van batejar com el "boig neorromàntic", un autèntic seguidor del romanticisme que es refugiava al seu brut i miserable pis, renegant de la societat. Li van trobar centenars de botelles de whisky, i els forenses van arribar a la conclusió que havia embogit amb l'alcohol i que era per això que es passava les nits escrivint textos tristos sense sentit i plorant com un desconsolat. Potser era això. O potser era una societat massa en contra d'ell mateix.

Seria difícil concretar com es van conèixer perquè portaven anys coneixent-se. Portaven anys enamorats l'un de l'altre, aquest era el tema principal de la seva vida. I tenien un obstacle: la distància. Gemma, de Barcelona; David, de Cambrils. La Gemma, de família aristocràtica, passava molts estius a Cambrils; allà es van conèixer. Era un paradís la ciutat tarragonina a l'estiu, plena de noies en bikini i de platges a rebossar; això era el que pensaven la majoria de nois. Pel David era un paradís, però per un motiu molt diferent: la Gemma s'hi passava tot l'estiu amb ell.


Allò seu mai havia desembocat en una relació seriosa, doncs no podien; els era totalment impossible. La seva relació es basava simplement en trucar-se sovint, i quan la Gemma baixava s’enrollaven i es passaven tot l’estiu junts, fent el que feien les parelles, els casats, que venien a Cambrils: pasar-se nits mirant les estrelles a la sorra, caminar al costat del mar agafats de la mà, fer-se petons dins l’aigua, etc. Tenien 18 anys els dos i es coneixien des dels 16.

Aquell estiu del 2007 prometia molt, doncs feia temps que el David no tenia notícies de la Gemma. Però la Gemma no va venir, a diferencia d’altres anys, fins el 31 de juliol. Ningú li va tenir en compte. Però només va estar una setmana, va marxar dient que la seva padrina s’havia mort i que no tornaria a pujar fins l’any que ve. Un cop fort pel David, però que superaría gràcies al seu amor cap a ella.

El pitjor havia d’arribar quan un dia la va trucar. Va respondre una veu masculina, un tal Albert, i li va dir que la deixés en pau. El David va penjar i va aprofitar per trucar-la a la nit. Esperava una resposta diferent, totalment diferent a la que va rebre: l’Albert era el seu nòvio. I portaven dos anys. Dos anys, dos bandes. La Gemma havia estat jugant amb ell, que estava rendit a ella des del principi, que estava sotmès a ella. La Gemma resultava ser algú totalment diferent de qui aparentava ser. Les seves paraules, els seus juraments d’amor, eren mentides; doncs estimava a una altra persona. Tot era una mentida. Tot era un somni aparent que resultava ser un malson. El seu amor, que semblava intens, era inexistent. Tot al contrari que allò que sentia el David.

Excusant que anava a comprar una cosa va sortir de casa i mai més hi va tornar. Al cap de tres dies el van trobar mort a una carretera local a prop de Prades. Ningú va saber donar-hi una explicació a tot allò. La mort prematura d’un noi de 18 anys, algú que ha de viure la vida se la treu sense motiu aparent. Només una persona al món sabia el motiu de tot allò, però mai l’explicaria, al cap d’un temps el David quedaria aparcat a les ments del que l’estimaven, eliminat cruelment de la societat, viuria a l’altra vida; esperant trobar allò que li va faltar a la terrenal.

A mesura que el pare obri la porta d'aquell desconegut terreny m'adonava del què tenia al davant. No era un territori hostil, era un territori acollidor: el pis de la Núria era una meravella. I potser em quedava curt anomenant-lo una meravella.
- Bua!
No vaig poder evitar la contenció. Sense envans, aquell pis no tenia ni una paret diferent de les mestres. Ni portes, excepte de la d'entrada, de le habitacions estrictament privades i dels lavabos. Només entrar et trobaves amb les restes d'un d'aquests envans, "ruines romanes modernitzades" em va dir la Núria. Decorat tot el pis al més pur estil ikea, i pintat de grisos clars i blaus forts, donava un toc agresiu i alhora acollidor. Darrere d'aquestes "ruines" es trobava un sofà, i no sé si repetir-me dient que és una meravella, perquè era aquell tipus de sofà en forma de L, extremadament tou, extremadament còmode, extremadament perfecte. I amb un bon televisor al davant: el somni de molts homes. Just al cantó començava la cuina, amb unes altres ruïnes a la moderna, aquestes no eren un armari, sinó un intent de barra de bar; amb uns tamburets i tot. A partir d'allà començava la cuina,  l'última moda com la resta del pis, amb una bona vitroceràmica, i això que no en tinc ni idea de vitroceràmiques però al veure-la vaig saber que era bona. Hi havia un altre televisor. Em vaig parar a pensar si la Núria no s'estressava amb dos televisors a la mateixa sala, ella, que era susceptible d'estrès. Però no hi vaig donar més importància; a l'esquerra de la cuina hi havia una altra habitació, petita, amb un altre sofà i un altre televisor, més antic. Ara sí, em vaig preoucupar, interiorment, del possible estrès que devia patir la Núria a l'arribar a casa; i li vaig donar certa importància. Aquella habitació donava a una altra, que, amb la porta mig oberta, presumia de llit de matrimoni amb decoracions exteriors estil ikea. No m'hi vaig parar a anar-la a veure, doncs el meu ego em va exigir una cosa: el sofà. Purament volia el sofà, els de casa... No és que no m'agradessin, era que pràcticament no hi cabia; però en aquell... em vaig enfonsar en aquells tendres coixins, i no em vaig preoucupar de res més que d'alliberar-me del monstre del meu cansament; m'era igual tot, la veritat, podia venir la tercera guerra mundial que jo seguiria allà, estirat, a punt de dormir-me... Fins que em van fotre el moment: el sopar era a taula.