Seria difícil concretar com es van conèixer perquè portaven anys coneixent-se. Portaven anys enamorats l'un de l'altre, aquest era el tema principal de la seva vida. I tenien un obstacle: la distància. Gemma, de Barcelona; David, de Cambrils. La Gemma, de família aristocràtica, passava molts estius a Cambrils; allà es van conèixer. Era un paradís la ciutat tarragonina a l'estiu, plena de noies en bikini i de platges a rebossar; això era el que pensaven la majoria de nois. Pel David era un paradís, però per un motiu molt diferent: la Gemma s'hi passava tot l'estiu amb ell.


Allò seu mai havia desembocat en una relació seriosa, doncs no podien; els era totalment impossible. La seva relació es basava simplement en trucar-se sovint, i quan la Gemma baixava s’enrollaven i es passaven tot l’estiu junts, fent el que feien les parelles, els casats, que venien a Cambrils: pasar-se nits mirant les estrelles a la sorra, caminar al costat del mar agafats de la mà, fer-se petons dins l’aigua, etc. Tenien 18 anys els dos i es coneixien des dels 16.

Aquell estiu del 2007 prometia molt, doncs feia temps que el David no tenia notícies de la Gemma. Però la Gemma no va venir, a diferencia d’altres anys, fins el 31 de juliol. Ningú li va tenir en compte. Però només va estar una setmana, va marxar dient que la seva padrina s’havia mort i que no tornaria a pujar fins l’any que ve. Un cop fort pel David, però que superaría gràcies al seu amor cap a ella.

El pitjor havia d’arribar quan un dia la va trucar. Va respondre una veu masculina, un tal Albert, i li va dir que la deixés en pau. El David va penjar i va aprofitar per trucar-la a la nit. Esperava una resposta diferent, totalment diferent a la que va rebre: l’Albert era el seu nòvio. I portaven dos anys. Dos anys, dos bandes. La Gemma havia estat jugant amb ell, que estava rendit a ella des del principi, que estava sotmès a ella. La Gemma resultava ser algú totalment diferent de qui aparentava ser. Les seves paraules, els seus juraments d’amor, eren mentides; doncs estimava a una altra persona. Tot era una mentida. Tot era un somni aparent que resultava ser un malson. El seu amor, que semblava intens, era inexistent. Tot al contrari que allò que sentia el David.

Excusant que anava a comprar una cosa va sortir de casa i mai més hi va tornar. Al cap de tres dies el van trobar mort a una carretera local a prop de Prades. Ningú va saber donar-hi una explicació a tot allò. La mort prematura d’un noi de 18 anys, algú que ha de viure la vida se la treu sense motiu aparent. Només una persona al món sabia el motiu de tot allò, però mai l’explicaria, al cap d’un temps el David quedaria aparcat a les ments del que l’estimaven, eliminat cruelment de la societat, viuria a l’altra vida; esperant trobar allò que li va faltar a la terrenal.

A mesura que el pare obri la porta d'aquell desconegut terreny m'adonava del què tenia al davant. No era un territori hostil, era un territori acollidor: el pis de la Núria era una meravella. I potser em quedava curt anomenant-lo una meravella.
- Bua!
No vaig poder evitar la contenció. Sense envans, aquell pis no tenia ni una paret diferent de les mestres. Ni portes, excepte de la d'entrada, de le habitacions estrictament privades i dels lavabos. Només entrar et trobaves amb les restes d'un d'aquests envans, "ruines romanes modernitzades" em va dir la Núria. Decorat tot el pis al més pur estil ikea, i pintat de grisos clars i blaus forts, donava un toc agresiu i alhora acollidor. Darrere d'aquestes "ruines" es trobava un sofà, i no sé si repetir-me dient que és una meravella, perquè era aquell tipus de sofà en forma de L, extremadament tou, extremadament còmode, extremadament perfecte. I amb un bon televisor al davant: el somni de molts homes. Just al cantó començava la cuina, amb unes altres ruïnes a la moderna, aquestes no eren un armari, sinó un intent de barra de bar; amb uns tamburets i tot. A partir d'allà començava la cuina,  l'última moda com la resta del pis, amb una bona vitroceràmica, i això que no en tinc ni idea de vitroceràmiques però al veure-la vaig saber que era bona. Hi havia un altre televisor. Em vaig parar a pensar si la Núria no s'estressava amb dos televisors a la mateixa sala, ella, que era susceptible d'estrès. Però no hi vaig donar més importància; a l'esquerra de la cuina hi havia una altra habitació, petita, amb un altre sofà i un altre televisor, més antic. Ara sí, em vaig preoucupar, interiorment, del possible estrès que devia patir la Núria a l'arribar a casa; i li vaig donar certa importància. Aquella habitació donava a una altra, que, amb la porta mig oberta, presumia de llit de matrimoni amb decoracions exteriors estil ikea. No m'hi vaig parar a anar-la a veure, doncs el meu ego em va exigir una cosa: el sofà. Purament volia el sofà, els de casa... No és que no m'agradessin, era que pràcticament no hi cabia; però en aquell... em vaig enfonsar en aquells tendres coixins, i no em vaig preoucupar de res més que d'alliberar-me del monstre del meu cansament; m'era igual tot, la veritat, podia venir la tercera guerra mundial que jo seguiria allà, estirat, a punt de dormir-me... Fins que em van fotre el moment: el sopar era a taula.