Estimat somiador,
Tothom et diria que paressis de somiar, que el despertador està sonant, i que és hora d'anar a treballar. Em sap greu dir-te que no sóc una excepció. Però alhora t'admiro. T'admiro precisament per un motiu: estàs tot el dia somiant, dormit o despert. Somies coses impossibles probablement, coses que es poden explicar, coses que no, coses que un dia podràs complir, coses que quedaran a l'oblit i coses que mai entendràs. És curiós com nosaltres, els totspoderosos humans, que tot ho sabem, hàgim descobert tan poc, o sapiguem tan poc sobre el què somiem i per què ho somiem. Però és igual, ben poc et deu importar la multitud; segurament penses que és dolenta amb tu i amb ella mateixa. Si és així, no vas mal encaminat, al contrari. Potser la gent vol tocar massa de peus a terra, potser no vol deixar volar la seva imaginació. Potser tocar de peus a terra, en els temps que corren, és el perfecte causant de depressions i mals moments. No seria millor deixar volar els nostres pensaments durant uns instants? Deixar-los moldejar un món diferent, un món ideal. No seria millor prestar més atenció al que somiem, i no dir allò tant famós de els somnis, somnis són? Estimat somiador, tant de bo pogués ser algú com tu. Segurament és millor, pel bé de tu mateix, viure una mica més "despert"; però de tant en tant, per què no somiar? Perquè la vida és un somni, i els somnis, somnis són.
Una abraçada.






Martí.

10 de juliol.

Avui ha fet molta calor. Avui ha sigut un dia calurós, i això és sinònim de intensitat. Sí Gerard, igual que el sol il·lumina i escalfa aquestes primeres setmanes d'aquest juliol, l'Elena m'il·lumina i m'escalfa la meva persona. Ara ja no. Ara ja no sento que ella em pugui fallar, ara sento que em parla seriosament, que el meu somni de tenir-la entre els meus braços encara és una mentida, però que li queden pocs dies per ser realitat. Ella és el meu sol al final del túnel. I la tindré. Ho vec que la tindré: els seus braços, els seus gestos, els seus llavis, les seves paraules, la seva fina i dolça veu... Em parlen de mi. No són tan pesats com ho sóc jo parlant d'ella, però noto que ella té un desig similar al meu, encara que menor que el meu.
Si tingués la capacitat per explicar-te la grandesa de la meva felicitat quan, en la calurosa tarda d'avui, estàvem asseguts a l'ombra d'un àlber, escoltant la remor del riu, el cant dels ocells, i, en silenci, ens parlàvem d'amor... Si t'ho poguessis imaginar! Notava que els seus ulls reclamaven silenciosament un petó i el meu cor dèbil no s'ha atrevit a complaure'ls. Perdó, he dit ulls? Em referia a les dues perles blaves, semblants a safir, que ocupen les seves conques. Disculpa'm, Gerard, però els ulls de l'Elena em tenen boig; tant de bo els poguessis veure! Potser llavors sabries a què em refereixo. No els he pogut complaure i em sento un imbècil, qui sap si demà seré obsequiat amb tan gran moment, amb tan gran regal!
Ara, vaig a dormir. La nostra tarda sota els àlbers, endinsats i fosos en la natura, junts, ha sigut intensa i gratificant. A vegades no fan falta petons per saborejar el plaer de l'amor. A vegades n'hi ha prou amb la presència d'un àngel per saber què és l'amor. A vegades, per ser feliç, és suficient saber que demà tornaràs a veure aquest àngel...

Quan era petit sempre tenia Japó com un altre món, un món on totes les persones tenen els ulls "axinats" i guarden gran semblança entre ells. El Japó és un gegant, un gran gegant. Quan era petit ignorava què, u on era el Japó; però mai vaig negar els meus jocs de la clàssica Game Boy; ells, els japonesos, me'ls feien. Avui em sento un ignorant simplement perquè mai els he agraït que el seu treball m'eliminés hores i hores d'avorriment. Avui estan inmersos en una gran catàstrofe.La natura s'ha enfadat i ells ho han pagat.
Japó està lluny, està mol lluny. Els seus terratrèmols constants i el sushi està mol lluny també. Però el fantasma de fugues radioactives està dins de casa nostra.
Avui m'he avergonyit del meu actual país, Espanya. He llegit una frase en la qual m'he sentit identificat: 'Japó: "Enginyers lluiten per salvar milers de vides". Líbia: "Segueix la revolta i la guerra civil per poder arribar a la democràcia". Espanya: "S'estrena Torrente 4". I això que mai he vist una pel·lícula de l'Amiguete. I segueixo avergonyit. Avui he sentit com el benvolgut senyor Zapatero deia: "La pròxima generació de centrals nuclears serà més segura". Mentre Alemanya paralitza un pla per allargar la vida de les seves centrals nuclears i ja paralitza les més velles, nosaltres garantim que seran més segures. A Japó el nivell de radioactivitat a l'aire és 300 vegades major al permès. Txernòbil, el gran fantasma dels desastres nuclears, enterrat en l'oblit de molts, torna a planejar sobre les nostres ments. Els arguments dels defensors de l'energia nuclear cauen, perden força, més depressa que les Torres Bessones, aquell també tràgic 11 de setembre.

Nosaltres, els espanyols, hem d'estar tranquils; mentre els corrents d'aire porten la radioactivitat a Canadà, nosaltres tranquils. Les fugues de Txernòbil van provocar 60.000 càncers a persones que no hi havien estat presents, a Europa. Però el nostre fort govern inspira tranquil·litat. Mentre el 5è país més endeutat del món, que probablement augmenti el seu deute ara, Japó, probablement -o segurament- retiri els seus capitals, tanqui les fàbriques de marques com Honda o Toyota, i els repatrïi i, per tant, augmenti l'atur; Zapatero ens garantitza més seguretat a les nuclears del futur. Dono la raó a Llamazares quan diu a l'Executiu que "pot passar com amb la crisi, que quan haguem de reaccionar sigui massa tard". Potser exagerem, potser no ens hem de preoucupar, potser les nuclears del futur ens proporcionaran llocs de treball. Potser elles podran donar feina als 5 milions de parats. Potser un desastre nuclear fa d'Espanya un territori inhabitable, qui sap.

A on vull arribar? Molt fàcil: sóc el primer que està davant del seu ordinador, amb una llumeta al costat que il·lumina el meu petit racó de món i escoltant la meva música. Si ara Zapatero tanqués la central nuclear d'Ascó, probablement em quedaria sense tot això, i sense saber què fer. Està clar que no podem renunciar, d'avui per demà, a l'energia nuclear. Però mentre milions d'enginyers treballen per salvar vides nipones, nosaltres hauríem de començar a invertir diners, públics o privats, en l'investigació energètica. Ho aconseguirem? Espantarem, en el futur, el fantasma de l'immortal Txernòbil, i el futur fantasma de Fukushima?