Estimada Cristina,
O hauria de dir-te directament benvolguda doctora Pardina? O estimada metgessa de capçalera? La que més t'agradi, jo em decanto per Cristina a seques. Sí, sí, una altra "carta", l'altra, si no recordo malament era per felicitar-te el Nadal, aquesta diguem-li "carta" d'any nou.

Com ja saps estic mig estressat, que si ves a Tàrrega, que si busca com anar, busca com tornar, a veure si et beus un cubata, o simplement passes. Però què millor que combatre l'estrès, la ràbia, la tristesa, qualsevol sentiment negatiu que pugui tenir, escribint al nostre estimat blog un text dels que t'agraden tant a tu, i si a més va dirigit a tu, llavors què? La veritat és que no recordo quan ens vam conèixer exactament, però a la nit de cap d'any de l'any passat no recordo l'haver-te conegut. Si t'he de ser sincer, és que no m'importa gaire la data exacta de quan ens vam conèixer, va ser en aquest 2010, que li queden unes 8 hores i poc per morir, i punt. Seguint amb la meva venada de sinceritat, també et puc dir que m'agrada no recordar quan et vaig conèixer, és un fet irrellevant i dóna un toc misteriós a tot això, perquè sé que estic molt content d'haver-te conegut, no me n'arrepenteixo en absolut, i seguiré lluitant per no apagar la flama d'aquesta amistat.

Sí, ja està, ja he acabat amb la meva "parrafada" on et parlo del meu moment i on t'expresso un sentiment. Ara comença una altra "parrafada" - i t'aguantes si em veus pesat-. Ets una tia especial, ets la única que no em deixa dir-li "t'estimo", ja que em vas dir que no t'ho puc dir si algun dia no acabem junts. És igual, no molesta. Al contrari, et fa diferent de la resta i per això ets especial, per ser diferent. Amb tot això, exactament queden 8 hores i 34 minuts de 2010: disfruta'ls. Com l'any 2011 que es prepara boníssim.

Espero que t'agradi, bon any nou Cristineta.









PD: recordo que pel meu aniversari, algú em va ficar al muro: marti, qe faras aquet finde? surtiras o no?. I vas comentar: mel emporto de festa. Jo encara espero aquesta festa Cristina, desitjo que la meva espera no se'm faci massa llarga. Un besito enorme petita(:

-Molt bé, i què farem llavors? Quedar-nos al teu pis, Anna?
Ella i la Sílvia es van mirar, van xiuxiuejar no sé ben bé què, i llavors em van respondre.
-Mmmm... I tu no et pudries quedar a dormir a casa del Jordi? - va dir-me finalment la Sílvia.
Me la vaig mirar, de dalt a baix. La seva mirada em parlava d'una alternativa, però me les coneixia ja, en el seu interior havien maquinat aquesa estratègia: no vulien pagar pel taxi, necessitaven diners per l'alcohol. I necessitaven el pis, sobretot això. Amb poca gent; hi havia pis, amb molta, o sigui, les 8 persones que seríem, no. Necessitaven treure's de sobre personal. I així havia quedat tot, comptant-me a mi, el nombre de persones es reduïa a la meitat amb una petita conseqüència: la divisió de la colla aquella nit, però una divisió que, almenys per part meva, començaria amb aquell cap d'any. Any nou, vida nova: potser havia de començar a passar pàgina i abandonar tot allò, que no em convenia per a res segurament. Doncs això: me la vaig mirar de dalt a baix, ella esperava una resposta, i finalment, amb tota la calma i amb tota la ràbia li vaig dir a la puta cara:
- Que fa cara d'hotel el xaval o què? - i vaig seguir aguantant aquella mirada.
- No... Però havíem pensat que, no ho sé, últimament us fèieu tant, potser et feia gràcia - i veient com jo havia escalfat l'ambient -, no ho sé, quedar-te a dormir amb ell.
- Vosaltres penseu molt.
Es va produir un silenci. Un curt però interminable silenci, i ningú ficava pebrots per trencar-lo perquè s'estava veient clarament la mala jugada que m'havien fet. Uns, no hi tenien res a veure, i si saltaven elles els atacarien amb un: "Calla que no és cosa teva". Però elles, que no sé què feien no mirant-se ni res, no maquinant la pròxima jugada, es quedaven callades. En mig d'aquesta tensió en l'ambient vaig tornar a atacar-les.
- Oh sí, mira, ja he pensat com li diré! Mira, mira Sílvia: Mira tio, no vam trobar taxi i es queden a dormir al pis de l'Anna. Desgraciadament hi ha lloc per tothom al pis, menys per mi. I com a bones persones que són la Sílvia i l'Anna m'han organitzat la vida, "Ves a casa del Jordi" em deien, i així estem, a casa teva, dormint i agraïnt a qui collons estigui allà dalt el tenir unes persones tan maques com a amigues - tothom estava mirant-me i per rematar-ho vaig afegir -. I ho diré amb un somriure així de gran - i en vaig esbossar un de tan gran com vaig poder.
- No en fem un drama de tot aixo Martí... - va dir l'Anna.
- No és cap drama carinyo, és una visió de la realitat; em demostreu que us importo una santa merda i que em voleu a mitges-.
Escac i mat: les havia deixat amb evidència, però no havia guanyat; només m'havia adonat que si volia anar a Tàrrega a passar la nit de Cap d'Any m'havia d'espavilar. Amb tot això, vaig iniciar una altra "batalla"
- I el tema sopar?
- Demà a la nit m'has de donar 10 euros - va respondre la Sílvia.
- Hola? - vaig dir perplex.
- 10 euros, Martí.
- 10 per 8 són 80 euros, on voleu anar, a un restaurant?
- És que has de comptar les pizzes, els plats i la cuberteria de plàstic, la beguda... I sobretot el cava! - va dir l'Anna.
- Però que no ho veieu que això no arriba ni a 50 euros?
- El que sobri ens ho repartirem - va sentenciar la Sílvia.
- I amb una de les vostres em quedaré amb una puta misèria i us apoderareu de uns diners que ja teniu al vostre deute particular amb mi - i les vaig matar un cop més amb la mirada, per si no en tenien prou-.
- Doncs si no pagues, no tindràs sopar, ja t'ho faràs - va respondre la Sílvia, aguantant-me aquella mirada.
- Any nou, vida nova - vaig dir -, un dia pensareu en tot això amb nostàlgia; me n'he d'anar a sopar - i vaig marxar, acompanyant-me d'un fort cop de porta.

Estimada Cristina,
Des que et vaig veure l'altre dia al Bershka ( o com s'escrigui ) no sé res de tu. Ni parlem pel facebook, ni pel messenger ni res. Pots pensar ( o almenys això pensaria jo ) que tot això és una mica cobard: em cobreixo amb la meva escriptura ( que a tu t'agrada tant ) i la faig servir com a arma per fer-te "tornar". M'agradaria que pensessis que això no és així, perquè no ho és. Només publico això com un text més dels meus, ja que aquest blog, me l'estic apoderant perquè fa una puta eternitat ( entre batxillerats i no batxillerats ) que no vec una miserable foto teva, que no tasto ni em deleito la vista amb una de les teves fotos que m'agraden tant. No sé si et llegeixes o t'has llegit els últims textos que he ficat aquí, la majoria són treballs de literatura, "textos creatius; de extensió més llarga que una redacció, però sense que m'escriviu un llibre" ens diu el profe. A vegades em motivo tant escrivint, penso que el final ha de ser més rodó i més "final", que acabo escrivint un "llibre". No sé per què t'explico aquestes tonteries, deus pensar, què fot explicant-me això? Només m'agradaria arrancar-te un somriure en plan, què burro! i que em responguessis dient-me què t'ha semblat aquesta "carta" adreçada a tu ( aprofita perquè pocs tios faran això per captar la teva atenció, Cristineta jajajajajjajajaj ).

Massa preguntes invadien la meva ment aquella setmana. Cridava una veu dins meu, resseguia cada paraula, i suplicava respostes. I no en tenia. Cap ni una. La meva ànima es trobava dins d'un laberint canviant, mentre els exàmens trucaven a la porta. Vaig anar a dormir.
Al dia següent em vaig despertar pensatiu, encara tenia al cap totes les preguntes del dia anterior. I res havia canviat. No tenien resposta, almenys pel moment. Però les agulles encara corrien, el temps avançava, implacable. I havia de seguir; i ho vaig fer. Em vaig plantar a classe, amb pintes de xulo, amb uns aires que mai havia tingut. Segurament estava ridícul, amb aquells aires que em donava, però m'era igual, sincerament. Aquella actitud va fer que entrés a l'examen de literatura pensant: "Ets el puto amo". El vaig fer ràpid, repassant cada paraula a mesura que l'escrivia, i repassant cada pregunta al instant. 20 minuts em van ser suficients per complir amb la meva missió: saborejar el tacte de la gespa del pati mentre m'hi estirava.

Aquell fred dia de gener vam provar l'escalfor de la tortura.
Va ser amb el Xavier, el meu millor amic. Ens vam separar de les famílies mentre esquiàvem i ens vam perdre a la muntanya. La forta tempesta de vent i neu ens va portar enmig del bosc. Se'ns van clavar els esquís en la neu verge i vam sortir volant, disparats, i vam caure en un forat molt i molt profund.
Quan ens vam aixecar i recuperar del fot cop que havíem rebut ens vam adonar que aquell forat no era cosa natural: al davant nostre s'allargava un passadís pavimentat, del qual no es veia el final, il·luminat, amb les parets platejades i un seguit de portes a la banda dreta. Vam començar a caminar i a mirar què hi havia darrere cada porta, ja que totes tenien una petita finestreta amb reixes de ferro. Res. Foscor. Vam accelerar el pas per veure on acabava el passadís i vam topar amb unes escales mecàniques. Vam decidir baixar-les, encuriosits. El segon soterrani era igual que el primer, tot i que amb una petita diferència: es començaven a sentir crits. Darrere d'algunes portes vam trobar algunes persones que estaven sent torturades: vestides amb una samarreta rebien fuetades a l'esquena, cridaven poc a pesar de tot. Sorpresos, vam seguir avançant, fins al tercer soterrani. Era igual que el segon, canviant una petita cosa, les tortures començaven a ser pitjors, i els crits més forts: la tortura, aquest cop, es basava en homes i dones despullades que rebien fuetades als genitals. Ens vam començar a fixar en un detall, era que tots els individus allà presents tenien els ulls tancats. Seguíem avançant, fins arribar al quart soterrani. A mesura que avançàvem feia cada cop més calor. En aquella planta, la instal·lació s'acabava i només hi havien tres sales. A la primera, hi havia homes i dones lligats am cadenes a la paret; rebien fuetades al pit i les extremitats i una maça els colpejava la zona abdominal; tots cridaven, molt fort, i la olor a descomposició era fortíssima, com la calor. Allí em va semblar veure-hi a Adolf Hitler, però ho vaig deixar en imaginacions meves. A la segona sala, hi havia homes i dones penjats al centre i unes plaques de ferro ardents els anaven aixafant per davant i per darrere. I allí hi vai reconèixer algú idèntic a Geroge Bush. I, finalment, a la tercera, els presoners estaen penjants a l'aire i eren balancejats cap a les parets ardents, però frenats abans de tocar les flames; els crits de sofriment eren insoportables. Enmig d'aquestes escenes ens va aparèixer un individu geperut preguntant-nos quin era el nostre pecat. Jo vaig respondre que cap, que ens havíem perdut. Ens va respondre que pugéssim ràpid a l'exterior perquè ens podrien confondre i tancar-nos en una sala.
Ens va dir que allò era l'infern. Tots els pecadors estaven allà, condemnats per al eternitat, l'última planta, la més profunda, la més calurosa, la pitjor, era destinada als grans pecadors, als pitjors criminals de la humanitat, que sufririen els pitjors càstigs. L'infern del segle XXI, allò era.

Eren les 2 i mija de la tarda i a fora plovia. Era un 22 de novembre i a fora feia fred, molt fred, i també en feia a dins del pis d’en Gerard. Als seus 25 anys, la carrera d’enginyeria de telecomunicacions l’ofegava i li deixava, com per compassió, el temps necessari per menjar, dormir, i mirar una mica la tele. S’enyorava de la seva adolescència on surtia gairebé cada cap de setmana, s’emborratxava i li queia alguna xicota. Ara es veia lluny de la seva ciutat natal, Tàrrega, i estava sol en un pis compartit amb dos tios que es tancaven a les seves habitacions i feien ves a saber què. Mirava per la finestra, el cristal moll mostrava molt poc del món exterior, i sospirava per una vida no tan atrafegada. Però allà estava es va aixecar, decidit, i es va ficar els auriculars al màxim; li feien una mica de mal a les orelles però li era igual, es va preparar un cafè i va avançar-se tota la feina que va poder, fins que el cos li va dir prou. Volia tornar a sortir d’aquella presó, trobar una llum, una motivació a la seva vida. Va trucar a tots els seus amics i tots van accedir a anar al sopar que ell va proposar per després sortir a alguna discoteca.  “Em rendeixo” no entrava al seu vocabulari, no sap com va encendre dins seu una flama que feia temps estava apagada, una flama que li feia dir que no a allò, una flama que l’ajudaria a tornar a ser qui era abans, algú esbojarrat.  

D'estatura mitjana, 1,75 aproximadament, amb el cabell castany clar llarg, el nas aguilat i els llavis carnosos, amb uns ulls de mel, i condemnat a ser prim pels segles dels segles; amb una naturalesa tímida i tancada, la mudança a Tarragona havia sigut un escac i mat per a en Marc. Havia de tornar a fer allò que sempre se li havia donat tan malament: relacionar-se i fer amics nous.
Al nou institut el destí li havia guardat una nova jugada: s'assentaria sol a les últimes files de l'aula. Es veia vençut; cada dia es feia més costerut. Es veia acabat. Però el cel se li va obrir el dia en què la tutora va separar la Clàudia Manzano del grup d'amigues on estava; parlava massa. En Marc hauria desitjat mil cops més un noi, per malament que li caigués, que la pròpia Clàudia. Millor això que res, es consolava.
La Clàudia era una noia esbojarrada, però tenia un toc que la feia especial i diferent quan estava amb ell. Canviava radicalment. Es tornava algú pacient quan estaven junts. Al cap de poc es van fer molt amics, massa i tot, parlaven molt i fluix; pocs són els professors que criden l'atenció als de l'última fila, molt pocs, a sort seva.
La Clàudia no era una noia que destaqués per tenir una bellesa extraordinària, però no era pas lletja. Tenia una llarga cabellera negra com el carbó, molt ben cuidada. Amb dos perles verdes observava tot allò del seu entorn, matava i ho transmitia tot amb els seus ulls. La resta de faccions de la cara era pròpia d'una nena que buscava crèixer com fos, i a la seva edat era normal, 16 anys ja, passava ràpid el temps.
Gràcies a la Clàudia va conèixer Tarragona, una ciutat que resultava desconeguda per ell fins feia ben poc. La Clàudia li va portar noves amistats, molt bones amistats. Aquella noia li resultava una meravella caiguda del cel.
Va ser aquella nit que la seva sort canviaria per sempre més. En una festa, a casa d'un amic dels dos, en Joan, algú va portar un lícor asiàtic extrany i la Clàudia amb moltes ganes de festa se'n va servir una bona copa i en va preparar una altra per en Marc. Se les van beure els dos de cop i, passat un temps, aquell licor va començar a fer l'efecte que els condemnaria per sempre més. Es van buscar fins que es van trobar i van començar a ballar, mol junts. De mica en mica un desig irrefrenable començava a nèixer entre els dos, es notava un ambient diferent, unes mirades de desig primer furtives i després descarades els van portar a marxar un moment a fora, sols. Un moment llarg, molt llarg.
Quan van estar completament sols es van mirar, es van acariciar i es van començar petons sense parar. Es van abandonar ells sols durant molt i molt de temps, durant hores ningú va saber res d'ells. Ells estaven a la terra, però les seves ànimes, enamorades per sempre més degut a un extrany efecte del licor volaven en un altre món on només existien ells. Aquella nit van abandonar l'amistat, van nèixer un home i una dona, amb només 17 anys; però el més important: aquella nit va nèixer un amor que els uniria eternament. Els ulls verds de la Clàudia inspiraven aquella felicitat desitjada, els seus llabis petits s'ajuntaven, es menjaven i mossegaven els llabis carnosos del Marc. Eren ells, ningú més. Però allò no es va acabar en aquella nit.
Els consumia el propi amor, els mantenia units... Però el destí els aguardava una mala jugada, i és que la perfecció no existeix. Va sorgir que, als seus quatre anys de relació, un obstacle es va interposar a les seves vides. Es deia Héctor i, sense beure cap licor, també estava perdudament enamorat de la Clàudia. I odiava en Marc. L'odiava molt, massa. L'Héctor va conèixer la Clàudia a la filial de Ford a Tarragona, on ella feia de secretària i ell de venedor. I la Clàudia no en volia saber res, el seu cor estava amb el d'en Marc, l'Héctor només era un col·lega de feina. L'Héctor feia impossibles per aconseguir-la, i en va fer durant poc més d'un any; no es rendia.
Ni es rendiria, poques persones seran més tossudes que l'Héctor; la Clàudia seria seva, fos com fos, i sinó faria la vida impossible al Marc perquè l'acabés deixant. I es va decantar per la segona opció; la seva cara més fosca es desenvolupava, una mala nova atemoraria Tarragona en molt poc temps.
Els enamorats feien la seva vida, el seu amor es desprenia a metres i metres de distància, la seva felicitat era visible com la d'un nen amb joguina nova. La seva vida no podia estar en la perfecció perquè aquesta no existeix, però l'acariciaven amb la punta dels dits. I això es va començar a esquerdar, amb amenaces de mort anònimes que rebia el Marc. No ho podia ni dir a la Clàudia, doncs això li deien les notes. Per primer cop en molt temps, des que havia arribat a Tarragona, es va veure confús i atrapat. No podia fer el què li deien: deixar-la, no ho podia fer; la seva pròpia vida anava en contra d'allò. Llavors, tement la seva mort, va decidir estimular el gaudi de cada instant amb ella, la va estimar com mai, li va donar tot allò que li podia donar i li va jurar tot el que li podia jurar: la seva vida. Perquè la seva vida a la terra tindria un final, però la seva vida eterna seria junt a ella.
Però no va ser així, l'agonia va durar dos semanes. Aquell fred dimecres de febrer algú va trucar al Marc: algú havia atacat la Clàudia amb una arma blanca i la seva vida penjava d'un fil. Però ell sabia que també l'havien atacat a ell. Va anar a la filial de Ford, on estava ella, i la va portar amb el cotxe a l'hospital, però va ser massa tard: la llum de la vida, la llum de les seves vides s'havia apagat; la mirada de la Clàudia no li donava els seu sentiment envers ell, les seves mans, fredes, només el tocaven distanciadament, abans l'abraçaven, l'acariciaven... Tota la seva vida s'havia acabat, la Clàudia havia marxat. L'esperava. A ell no li quedaria massa. Va aparcar el cotxe i va deixar les claus i tot allò seu al capó. Va caminar sense rumb, buscant la platja, el mar de Tarragona. El va trobar. La va mirar, tot i morta, era preciosa, la va besar, i es va fondre en llàgrimes, algú li havia arrebassat allò que més s'estimava, i ja no valia la pena res. Va endinsar-se, cap al mar, va començar a ploure, el cel etava de dol, va caminar fins que flotava i va deixar que l'aigua els enfonsés. Va morir amb ella, tal com s'havien promès un dia; va patir morint, com ho havia fet ella, però la Clàudia l'esperava més enllà de la vida; allà ningú els privaria del que sempre els unirà: l'amor.

Que el passat s'ho menja tot. S'ho emporta tot, sense pietat. Tot allò que podia tenir certa possibilitat de sortir a la llum, de nèixer, de ser una realitat i viure per sempre més. Es queda allà, sense poder-se donar a conèixer, sense ser ningú. Un ningú dels milers que mai veuran la llum del sol, la llum de viure i de ser una realitat. En diem suposicions, que queden en coses passades.
Mai hi parem a pensar, però són allà, en alguna part d'un passat, d'un temps que devora cada segon amb la intenció de fer-nos passar tant i tant ràpid la vida. Perquè tots podríem haver disfrutat d'una cosa que mai vam disfrutar, d'una cosa que si s'hagués pogut complir hauria canviat totalment la nostra sort, a bé, a malament. Mai sabrem si aquella decisió, si aquella lluita, podria haver arribat a bon port. A vegades desitgem poder tornar enrere per desfer coses que a dia d'avui ens han perjudicat o no ens han agradat. Som així, humans, éssers que aspirem a allò que mai assolirem: la perfecció.
Senza Cuore, saremmo solo machine.

New York City

A vegades tens ganes de marxar. Marxar lluny i molt lluny, i no saps on. És un sentiment una mica extrany el de voler abandonar aquells que t'estimen i et volen. No sé si hi ha gaires persones que el tinguin, però això és justament el que em va passar a mi.
La meva vida va començar a canviar als 17 anys, aquell moment on està tot encarrilat. Vaig haver de començar de nou, refer tot allò que havia fet durant 6 o 7 anys, canviar per complet. El destí m'ha donat unes amistats increïbles, gent que no em deixarà mai, però tot i així, gent que m'ha portat pel mal camí.

Ha sigut bonic mentres ha durat, però he hagut d'esdevenir algú nou. Algú que corre en contra de la llum del sol. Algú que corre buscant atrapar l'horitzó, i que a pesar de tot, no ho fa. He abandonat tot allò que tenia i que mai he tingut per aconseguir escapar del meu passat. I, encara que aparenti tot el contrari, aquell passat, aquells anys, mai em deixaran en pau.
He sigut cruel. He sigut egoïsta, molt egoïsta i m'he portat molt malament amb tothom. Tot això és una mena d'escrit amb la funció d'alliberar el meu mal i d'explicar el meu mal. Donar a conèixer un aconteixement més al món: la vida de carrer de milions de nois i noies d'infinitat de ciutats.
Tots tenim una cara que mai mostrem, una cara oculta. La nostra vertadera persona està, en gran part, en aquesta cara. Tots tenim un secret guardat i tancat dins nostre. Aquest és el meu.

El passat m'ofega. El present m'obsessiona i el demà m'atemora. Vui córrer. A on? No ho sé. Per què? Possiblement tampoc. Vui escapar-me, tocar el cel i l'horitzó amb les meves mans, agafar-los.
La meva vida ha sigut com la dolça poesia recitada per Afrodita, dolça, molt dolça.
Ara, la meva vida és dura com la pedra, i a vegades em dóna cops, com una immensa allau. La meva vida crema com el foc. Cremo com el foc i vui flames per poder volar. Ser lliure. Escapar de tot allò que m'ha perseguit durant tants i tants mesos. Em sembla ahir i és avui. Em sembla tan llunyà... Un impossible. Va ser això: un maleït impossible. Un somni que va rosar la realitat, la va acariciar. Volia que s'acabessin els dies per a què comencessin les nits, les nostres nits. I ara em vec aquí, camino sol davant de la situació, més aviat camino molt sol. El temps m'ha arrencat un temps irrecuperable; el temps m'ha anat malgastant de mica en mica, sense que me n'adonés, i ara em veig gran, una mica massa gran.
Un impossible. El somni d'algú perfecte al meu costat. Has sigut això.

Cristina Francès

"Quan vaig arribar d'estranquis aquí, em vaig sentir un intrús i un delinqüent, bé, de fet ho era, no? Però mai m'he sentit més acollit i més lligat amb ningú que no sigui am tots vosaltres. De veritat, tios. Des del dia en què l'Edgar em va dir : va nen puja, que et donaré un got de llet calent, que no ho veus com estàs?. Vaig sentir que amb ell i amb els seus estaria bé. I així ha sigut, una puta família tios, una puta família heu sigut per a mi, allò que mai he tingut.
Sempre em preguntaré com vau poder confiar tant en un desconegut, en algú que, en quan us giressiu us podria fotre la cartera. Sempre m'ho preguntaré, però m'han ensenyat que a vegades hi ha preguntes de les quals es millor no buscar resposta, perquè possiblement no n'hi ha. Han sigut tantes les coses viscudes amb vosaltres, tant bones, tant dolentes, tant de tot que si ho hagués d'explicar als meus néts, no sabria per on començar. Sabeu de sobres que això d'escriure cartetes sentimentals no és el meu fort, així que intenteu no riure de la meva inmensa qualitat.
Tot ens va anar bé, per no dir perfecte, fins la nit aquella on aquells fills de puta del Madrid em van clavar aquella pallisa per ser moro i ser del Barça, asquerós. Els metges fan el que poden, i el que saben, per descomptat. Però crec que aquells me la van fotre forta. I si he demanat un paper i un puto bolígraf és per escriure-us això, perquè tinc por, o més aviat tinc la certesa que no me'n surtiré d'aquesta. Sempre he sigut el debilucho de la colla, i ho sabeu.
Ja acabo, ja acabo, no patiu. Si he volgut escriure tot això ha sigut en mostra d'agraïment. La meva vida s'acaba, igual que faran les vostres, d'aquí molts anys, però heu sigut tant grans com a persones, que la vostra següent vida, la celestial, serà eterna. Viu o mort, mai podré pagar-vos tots els favors prestats. Viu o mort, tindré un deute amb vosaltres, i em cabreja no poder-lo pagar.
Us estimo, des del local, des del llit aquest, o des d'on collons acabi anant. Us estimo, tios. I, un cop més, gràcies per tot allò que heu fet per mi."

El llenguatge vulgar del Moha va ser l'únic que ens va arrancar somriures en l'oceà de llàgrimes que ens havia causat la lectura d'aquella carta. Després d'això l'enfermera ens va dir que just al entregar-la havia començat a sofrir una hemorràgia interna que li va causar una aturada cardíaca i que no van poder fer res per aturar la situació. El que temíem o el que estava més clar que l'aigua: era mort. Des del dia en que li van clavar la pallissa, jo mateix vaig intuir que no se'n sortiria. Ara sí, ja no era aquell tipus de mort que estan lligats a un llit amb tot de màquines extranyes, ara era un mort, el de tota la vida, el que ja no té llum a la mirada ni li batega el cor. El Moha. El nostre Moha havia marxat i no sabíem on.
La vida ens va caure com una llosa a l'esquena, com un gerro d'aigua freda. No teníem esma, ni forces per fer res. Estàvem derrotats, abatuts, vençuts. I no podíem més, al sortir de l'hospital vam explotar i vam començar a plorar de mala manera. Ploràvem i ploràvem desconsoladament, en silenci, en un petit racó dels clàssics jardins que tenen tots els hospitals. Mai m'imaginaria que tot allò ens esfonsés tant fins que l'Edgar va dir:
- Ho sento, tios, però podem tornar amb bus? És que no tinc forces per a agafar el cotxe...

El dia era tan trist com el temps que feia. Plovia d'una forma que semblava no voler parar. A pesar de l'accident amb la moto i que el van poder reanimar, la llum de l'Héctor es va extingir per sempre en l'aturada cardíaca d'ahir nit. Tota la seva família s'havia desplomat en saber-ho, aquella flama d'esperança en saber que estava bé després de la reanimació però que "no podem garantir res" havia retornat bastant l'alegria. Quan algú està bé, la inseguretat de que pugui recaure sempre passa per alt, sempre. Llei de vida.
A la Marta, la seva germana, era a qui més li havia afectat tot aquell merder. Es passava hores i hores asseguda en silenci mirant el cos inert del seu germà. Sovint vessava llàgrimes en silenci, sense que ningú la vegués.
Sempre recordaré el moment en què vaig entrar a l'habitació de l'hospital. Feia segles que ningú ventilava aquella petita estança i l'ambient, a pesar d'unes parets color blanc trencat, per intentar tranquilitzar i buidar la ment diuen, estava massa carregat. La Marta i els seus pares seien tots en cadires diferents, i quan els adults van anar a fumar ens vam quedar sols. La mirada profunda i alegre d'ella havia marxat amb el seu difunts germà. Quan em va veure em feia somriures efímers, gairebé forçats. Tot s'ha de dir: sóc principiant en això de consolar ties perquè només vaig fer que intentar-la distreure amb coses meves. Em vaig sentir francament ridícul, però alguna cosa es va alegrar dins meu quan vaig veure que, de mica en mica, anava somrient poc a poc; potser al cap i a la fi, no sóc tan dolent en això de consolar.

Just llavors em vaig adonar del què havia de fer. Borrón i cuenta nueva. Passar pàgina. La millor alternativa de totes les que tenia.
Al cap i a la fi, ja res m'importava, en dos mesos marxava de la ciutat i cap col·lega ho sabia. Tenia por que em veiessin com una cosa similar a un traïdor. Total, no anava a estudiar ni res, només a buscar un lloc per oblidar un passat que mai hauria desitjat. Després de tot, no tenia por, gens de por. Només sentia aquell respecte que t'imposen les coses desconegudes, ja està. A pesar de tots els anys viscuts i de conèixer-los com si fóssim de la mateixa família, no era capaç de preveure la reacció quan els expliqués que me n'anava i que, segurament em perdrien per sempre. Però era la meva decisió i no em podia fer enrere.
Així que em vaig armar de no sé ben bé què per entrar al local i mirar de explicar-ho tot.

fotografia; CRISTINA FRANCÈS

A vegades somiem tant, que lo real no importa.
Sembla mentida la mà d'esperances, d'il·lusions, que arribem a ficar en un dia, o en qualsevol cosa per tal que surti bé. És al·lucinant. Com també és al·lucinant com, de la forma més fàcil, cauen totes aquestes il·lusions i et sents impotent, allà esperant un canvi de plans i que tot surti com tu esperes. Em fiquen l'etiqueta de bipolar quan em passa això i jo donaria el que fos per fer-los callar. Perquè en aquestes circumstàncies, és la ràbia i la ira allò que em domina. Al final, m'acabo sentint extrany. No sé ni què fer ni re. Em sento petit a pesar de la meva grandària. Em sento inexpert, quan pensava tenir experiència. I sé que res, que avui tampoc tornarem a guanyar, que a pesar de tot el que arribin a dir, és millor la llum del sol que el fred de la Lluna.

Fa temps li van dir que es podria dedicar a ser actor. Sap imitar bé i suposo que, amb una mica de maquillatge i vestimenta, podria esdevenir una còpia d'allò imitat.
Mai ha reflexionat ni ha donat importància a aquella afirmació, si es que ho era, o suggeriment.
Avui s'ha adonat que potser si que podria ser actor.
Quan sents que a dins teu no hi ha res, quan has implorat a Déu o a qui sigui la mateixa mort per evitar tanta tortura... La vida t'ha clavat una bona puntada al cul, algú t'ha disparat un tret. Crema la ferida. Crema molt.

Però ell necessita distreure's. Ha anat al institut. La eliminació del Barça a les semifinals de la Champions ha marcat els diàlegs que ha mantingut amb els col·legues, almenys ha matat el temps, pensa. Les parides d'algun amic també li han arrencat algun que altre somriure, els demés, cordials, d'amics, seductors, han sigut tots falsos. Excusant que ha dormit malament, ningú ha fet més cas de la seva mirada baixa, de les seves ulleres, més fondes que un plat de sopa, de la seva incapacitat de ser el de sempre: algú de la broma i que sempre riu. Quan ha estat sol, ha recordat tot el que va succeir ahir. Recordant que ara és com algú sense ànima. Buit per dins, amb un cos per fora. Com una habitació a la qual li falta el nen que hi dorm.
Al cap i a la fi, com diu la dita, cada dia s'aprèn una cosa. Avui s'ha descobert com a actor, amb unes quantes excuses i uns somriures més aviat poc creíbles i efímers ha sabut esquivar aquelles preguntes que comporten a explicar allò que, dins teu, fa tant i tant mal.

primavera 2010

Fotografia; Cristina Francès Pardina

Acuseu-me de malalt, de boig. Endavant. Teniu permís.
Em presento, sóc algú que intenta trobar els secrets i les raons del seu passat. Només això, donar un motiu a cada cosa que m'ha passat i poder viure sense les imatges a la ment del que va ser un temps fosc i clar alhora. Em noto desconcertat, apareix en cada foto, cada pantalla, cada cosa que vec, apareix. Va venir del no res, i s'ha esfumat sense deixar rastre. Em plantejo la seva existència, i intento trobar una explicació al truc per desaparèixer així. No existeix la màgia. Això ho tinc clar.
Hi han tantes i tantes teories, tantes hipotesis. Però només hi ha una veritat.
La trobaré. No sé quan, ni com. Però la trobaré. Li vaig dir que no em rendiria i he abandonat el tema. Però ara m'he jurat utilitzar totes les armes de les que disposo per trobar la única veritat.
Em podeu dir que m'estic passant, i us ho repeteixo, em podeu titllar de boig. Només sóc això: un pobre il·lús que corre en contra de la llum per esborrar la seva foscor.

Fotografia; Cristina Francès Pardina

Que la vida és un somni.

No sumiis la teva vida, viu el teu somni.
Em deien això quan era petit i somiava amb ser astronauta. I ells sí que viuen un somni. No ho devia acabar d'entendre perquè em va costar el seu treball fer-ho.
Avui estic espès i el paper em venç, el paper em pot. Avui visc la vida en blanc i negre. Avui vec el cel de color gris. Avui m'he despertat d'un somni. M'hauria agradat viure'l més, dormir més, però no; algú m'ha despertat. He passat de la dolçor de les il·lusions a l'amargor de la realitat.
Perquè la vida és un somni. I els somnis, somnis són.

Aigua

Cristina Francès Pardina

Imperfeccions perfectes

No tinc un pitjor enemic que un paper en blanc. És l’únic que té el secret per vence’m. Jo lluito amb el bolígraf, el meu únic amic ja que els demés s’han quedat pel camí, ell és l’únic que és infalible. Però no existeix la perfecció. I molt menys existeix en mi. Li dec moltes coses al amic bolígraf, perquè mai m’ha fallat, però jo a ell sí. La por, el desconcert. Em putegen, la veritat. No sóc perfecte, ho sé. Sóc perfeccionista i busco la manera per què tot em surti bé, però mai me n’acabo de sortir; potser serà millor demanar ajuda a qui quedi dempeus. No sóc perfecte, ho sé.

Martí Roma Clotet