macri94

El passat m'ofega. El present m'obsessiona i el demà m'atemora. Vui córrer. A on? No ho sé. Per què? Possiblement tampoc. Vui escapar-me, tocar el cel i l'horitzó amb les meves mans, agafar-los.
La meva vida ha sigut com la dolça poesia recitada per Afrodita, dolça, molt dolça.
Ara, la meva vida és dura com la pedra, i a vegades em dóna cops, com una immensa allau. La meva vida crema com el foc. Cremo com el foc i vui flames per poder volar. Ser lliure. Escapar de tot allò que m'ha perseguit durant tants i tants mesos. Em sembla ahir i és avui. Em sembla tan llunyà... Un impossible. Va ser això: un maleït impossible. Un somni que va rosar la realitat, la va acariciar. Volia que s'acabessin els dies per a què comencessin les nits, les nostres nits. I ara em vec aquí, camino sol davant de la situació, més aviat camino molt sol. El temps m'ha arrencat un temps irrecuperable; el temps m'ha anat malgastant de mica en mica, sense que me n'adonés, i ara em veig gran, una mica massa gran.
Un impossible. El somni d'algú perfecte al meu costat. Has sigut això.