macri94

Eren les 2 i mija de la tarda i a fora plovia. Era un 22 de novembre i a fora feia fred, molt fred, i també en feia a dins del pis d’en Gerard. Als seus 25 anys, la carrera d’enginyeria de telecomunicacions l’ofegava i li deixava, com per compassió, el temps necessari per menjar, dormir, i mirar una mica la tele. S’enyorava de la seva adolescència on surtia gairebé cada cap de setmana, s’emborratxava i li queia alguna xicota. Ara es veia lluny de la seva ciutat natal, Tàrrega, i estava sol en un pis compartit amb dos tios que es tancaven a les seves habitacions i feien ves a saber què. Mirava per la finestra, el cristal moll mostrava molt poc del món exterior, i sospirava per una vida no tan atrafegada. Però allà estava es va aixecar, decidit, i es va ficar els auriculars al màxim; li feien una mica de mal a les orelles però li era igual, es va preparar un cafè i va avançar-se tota la feina que va poder, fins que el cos li va dir prou. Volia tornar a sortir d’aquella presó, trobar una llum, una motivació a la seva vida. Va trucar a tots els seus amics i tots van accedir a anar al sopar que ell va proposar per després sortir a alguna discoteca.  “Em rendeixo” no entrava al seu vocabulari, no sap com va encendre dins seu una flama que feia temps estava apagada, una flama que li feia dir que no a allò, una flama que l’ajudaria a tornar a ser qui era abans, algú esbojarrat.