macri94

Massa preguntes invadien la meva ment aquella setmana. Cridava una veu dins meu, resseguia cada paraula, i suplicava respostes. I no en tenia. Cap ni una. La meva ànima es trobava dins d'un laberint canviant, mentre els exàmens trucaven a la porta. Vaig anar a dormir.
Al dia següent em vaig despertar pensatiu, encara tenia al cap totes les preguntes del dia anterior. I res havia canviat. No tenien resposta, almenys pel moment. Però les agulles encara corrien, el temps avançava, implacable. I havia de seguir; i ho vaig fer. Em vaig plantar a classe, amb pintes de xulo, amb uns aires que mai havia tingut. Segurament estava ridícul, amb aquells aires que em donava, però m'era igual, sincerament. Aquella actitud va fer que entrés a l'examen de literatura pensant: "Ets el puto amo". El vaig fer ràpid, repassant cada paraula a mesura que l'escrivia, i repassant cada pregunta al instant. 20 minuts em van ser suficients per complir amb la meva missió: saborejar el tacte de la gespa del pati mentre m'hi estirava.