macri94

Mai me l'hauria imaginada tan preciosa. Jo no l'havia elegit a ella, sinó que per raons psicològiques i/o místiques ella m'havia elegit a mi. No era massa alta, però si llarga. Amb un gran ull al capdavant, i un petit vidre per desviar el vent a altes velocitats, la meva Honda era negra, amb el logotip de la marca en platejat a banda i banda del dipòsit. Pesava, déu n'hi do si pesava! i tenia les rodes petites, amb les llantes també negres. Amb un manillar alt i còmode, i un seient també confortable, controlava la carretera al meu gust: perquè la moto era precisament de carretera. Tenia el fre del davant de disc i el del darrere de tambor, un petit motiu pel qual alguns la criticaven: enveges.
Sempre recordaré els primers dies: veure com els altres motoristes et saluden i veure els ametllers en flor no té preu. La vaig batejar com la Bèstia, perquè aquella Bèstia no tan sols rugia fortament i imposava respecte; aquella Bèstia significava una petita gran llibertat, un mitjà que em permetria escapar-me en bons i en mals moments, una cosa que em donaria una mica més d'independència.
I així va ser, la Bèstia em portava allà on li deia. Per molt que intentessin matar-la o invalidar-la, per molta enveja i ràbia que generés a alguns que després em tractaven de germà, mai van poder amb ella. Perquè així com els gossos s'assemblen als seus amos, les motos també: la Bèstia és tranquil·la però s'enfada si la molesten; la Bèstia és una gran bèstia i per això, justament per això, mai podran amb ella.