macri94

-Molt bé, i què farem llavors? Quedar-nos al teu pis, Anna?
Ella i la Sílvia es van mirar, van xiuxiuejar no sé ben bé què, i llavors em van respondre.
-Mmmm... I tu no et pudries quedar a dormir a casa del Jordi? - va dir-me finalment la Sílvia.
Me la vaig mirar, de dalt a baix. La seva mirada em parlava d'una alternativa, però me les coneixia ja, en el seu interior havien maquinat aquesa estratègia: no vulien pagar pel taxi, necessitaven diners per l'alcohol. I necessitaven el pis, sobretot això. Amb poca gent; hi havia pis, amb molta, o sigui, les 8 persones que seríem, no. Necessitaven treure's de sobre personal. I així havia quedat tot, comptant-me a mi, el nombre de persones es reduïa a la meitat amb una petita conseqüència: la divisió de la colla aquella nit, però una divisió que, almenys per part meva, començaria amb aquell cap d'any. Any nou, vida nova: potser havia de començar a passar pàgina i abandonar tot allò, que no em convenia per a res segurament. Doncs això: me la vaig mirar de dalt a baix, ella esperava una resposta, i finalment, amb tota la calma i amb tota la ràbia li vaig dir a la puta cara:
- Que fa cara d'hotel el xaval o què? - i vaig seguir aguantant aquella mirada.
- No... Però havíem pensat que, no ho sé, últimament us fèieu tant, potser et feia gràcia - i veient com jo havia escalfat l'ambient -, no ho sé, quedar-te a dormir amb ell.
- Vosaltres penseu molt.
Es va produir un silenci. Un curt però interminable silenci, i ningú ficava pebrots per trencar-lo perquè s'estava veient clarament la mala jugada que m'havien fet. Uns, no hi tenien res a veure, i si saltaven elles els atacarien amb un: "Calla que no és cosa teva". Però elles, que no sé què feien no mirant-se ni res, no maquinant la pròxima jugada, es quedaven callades. En mig d'aquesta tensió en l'ambient vaig tornar a atacar-les.
- Oh sí, mira, ja he pensat com li diré! Mira, mira Sílvia: Mira tio, no vam trobar taxi i es queden a dormir al pis de l'Anna. Desgraciadament hi ha lloc per tothom al pis, menys per mi. I com a bones persones que són la Sílvia i l'Anna m'han organitzat la vida, "Ves a casa del Jordi" em deien, i així estem, a casa teva, dormint i agraïnt a qui collons estigui allà dalt el tenir unes persones tan maques com a amigues - tothom estava mirant-me i per rematar-ho vaig afegir -. I ho diré amb un somriure així de gran - i en vaig esbossar un de tan gran com vaig poder.
- No en fem un drama de tot aixo Martí... - va dir l'Anna.
- No és cap drama carinyo, és una visió de la realitat; em demostreu que us importo una santa merda i que em voleu a mitges-.
Escac i mat: les havia deixat amb evidència, però no havia guanyat; només m'havia adonat que si volia anar a Tàrrega a passar la nit de Cap d'Any m'havia d'espavilar. Amb tot això, vaig iniciar una altra "batalla"
- I el tema sopar?
- Demà a la nit m'has de donar 10 euros - va respondre la Sílvia.
- Hola? - vaig dir perplex.
- 10 euros, Martí.
- 10 per 8 són 80 euros, on voleu anar, a un restaurant?
- És que has de comptar les pizzes, els plats i la cuberteria de plàstic, la beguda... I sobretot el cava! - va dir l'Anna.
- Però que no ho veieu que això no arriba ni a 50 euros?
- El que sobri ens ho repartirem - va sentenciar la Sílvia.
- I amb una de les vostres em quedaré amb una puta misèria i us apoderareu de uns diners que ja teniu al vostre deute particular amb mi - i les vaig matar un cop més amb la mirada, per si no en tenien prou-.
- Doncs si no pagues, no tindràs sopar, ja t'ho faràs - va respondre la Sílvia, aguantant-me aquella mirada.
- Any nou, vida nova - vaig dir -, un dia pensareu en tot això amb nostàlgia; me n'he d'anar a sopar - i vaig marxar, acompanyant-me d'un fort cop de porta.