macri94

A mesura que el pare obri la porta d'aquell desconegut terreny m'adonava del què tenia al davant. No era un territori hostil, era un territori acollidor: el pis de la Núria era una meravella. I potser em quedava curt anomenant-lo una meravella.
- Bua!
No vaig poder evitar la contenció. Sense envans, aquell pis no tenia ni una paret diferent de les mestres. Ni portes, excepte de la d'entrada, de le habitacions estrictament privades i dels lavabos. Només entrar et trobaves amb les restes d'un d'aquests envans, "ruines romanes modernitzades" em va dir la Núria. Decorat tot el pis al més pur estil ikea, i pintat de grisos clars i blaus forts, donava un toc agresiu i alhora acollidor. Darrere d'aquestes "ruines" es trobava un sofà, i no sé si repetir-me dient que és una meravella, perquè era aquell tipus de sofà en forma de L, extremadament tou, extremadament còmode, extremadament perfecte. I amb un bon televisor al davant: el somni de molts homes. Just al cantó començava la cuina, amb unes altres ruïnes a la moderna, aquestes no eren un armari, sinó un intent de barra de bar; amb uns tamburets i tot. A partir d'allà començava la cuina,  l'última moda com la resta del pis, amb una bona vitroceràmica, i això que no en tinc ni idea de vitroceràmiques però al veure-la vaig saber que era bona. Hi havia un altre televisor. Em vaig parar a pensar si la Núria no s'estressava amb dos televisors a la mateixa sala, ella, que era susceptible d'estrès. Però no hi vaig donar més importància; a l'esquerra de la cuina hi havia una altra habitació, petita, amb un altre sofà i un altre televisor, més antic. Ara sí, em vaig preoucupar, interiorment, del possible estrès que devia patir la Núria a l'arribar a casa; i li vaig donar certa importància. Aquella habitació donava a una altra, que, amb la porta mig oberta, presumia de llit de matrimoni amb decoracions exteriors estil ikea. No m'hi vaig parar a anar-la a veure, doncs el meu ego em va exigir una cosa: el sofà. Purament volia el sofà, els de casa... No és que no m'agradessin, era que pràcticament no hi cabia; però en aquell... em vaig enfonsar en aquells tendres coixins, i no em vaig preoucupar de res més que d'alliberar-me del monstre del meu cansament; m'era igual tot, la veritat, podia venir la tercera guerra mundial que jo seguiria allà, estirat, a punt de dormir-me... Fins que em van fotre el moment: el sopar era a taula.