macri94

Fa temps li van dir que es podria dedicar a ser actor. Sap imitar bé i suposo que, amb una mica de maquillatge i vestimenta, podria esdevenir una còpia d'allò imitat.
Mai ha reflexionat ni ha donat importància a aquella afirmació, si es que ho era, o suggeriment.
Avui s'ha adonat que potser si que podria ser actor.
Quan sents que a dins teu no hi ha res, quan has implorat a Déu o a qui sigui la mateixa mort per evitar tanta tortura... La vida t'ha clavat una bona puntada al cul, algú t'ha disparat un tret. Crema la ferida. Crema molt.

Però ell necessita distreure's. Ha anat al institut. La eliminació del Barça a les semifinals de la Champions ha marcat els diàlegs que ha mantingut amb els col·legues, almenys ha matat el temps, pensa. Les parides d'algun amic també li han arrencat algun que altre somriure, els demés, cordials, d'amics, seductors, han sigut tots falsos. Excusant que ha dormit malament, ningú ha fet més cas de la seva mirada baixa, de les seves ulleres, més fondes que un plat de sopa, de la seva incapacitat de ser el de sempre: algú de la broma i que sempre riu. Quan ha estat sol, ha recordat tot el que va succeir ahir. Recordant que ara és com algú sense ànima. Buit per dins, amb un cos per fora. Com una habitació a la qual li falta el nen que hi dorm.
Al cap i a la fi, com diu la dita, cada dia s'aprèn una cosa. Avui s'ha descobert com a actor, amb unes quantes excuses i uns somriures més aviat poc creíbles i efímers ha sabut esquivar aquelles preguntes que comporten a explicar allò que, dins teu, fa tant i tant mal.