macri94

El dia era tan trist com el temps que feia. Plovia d'una forma que semblava no voler parar. A pesar de l'accident amb la moto i que el van poder reanimar, la llum de l'Héctor es va extingir per sempre en l'aturada cardíaca d'ahir nit. Tota la seva família s'havia desplomat en saber-ho, aquella flama d'esperança en saber que estava bé després de la reanimació però que "no podem garantir res" havia retornat bastant l'alegria. Quan algú està bé, la inseguretat de que pugui recaure sempre passa per alt, sempre. Llei de vida.
A la Marta, la seva germana, era a qui més li havia afectat tot aquell merder. Es passava hores i hores asseguda en silenci mirant el cos inert del seu germà. Sovint vessava llàgrimes en silenci, sense que ningú la vegués.
Sempre recordaré el moment en què vaig entrar a l'habitació de l'hospital. Feia segles que ningú ventilava aquella petita estança i l'ambient, a pesar d'unes parets color blanc trencat, per intentar tranquilitzar i buidar la ment diuen, estava massa carregat. La Marta i els seus pares seien tots en cadires diferents, i quan els adults van anar a fumar ens vam quedar sols. La mirada profunda i alegre d'ella havia marxat amb el seu difunts germà. Quan em va veure em feia somriures efímers, gairebé forçats. Tot s'ha de dir: sóc principiant en això de consolar ties perquè només vaig fer que intentar-la distreure amb coses meves. Em vaig sentir francament ridícul, però alguna cosa es va alegrar dins meu quan vaig veure que, de mica en mica, anava somrient poc a poc; potser al cap i a la fi, no sóc tan dolent en això de consolar.