macri94

Quan era petit sempre tenia Japó com un altre món, un món on totes les persones tenen els ulls "axinats" i guarden gran semblança entre ells. El Japó és un gegant, un gran gegant. Quan era petit ignorava què, u on era el Japó; però mai vaig negar els meus jocs de la clàssica Game Boy; ells, els japonesos, me'ls feien. Avui em sento un ignorant simplement perquè mai els he agraït que el seu treball m'eliminés hores i hores d'avorriment. Avui estan inmersos en una gran catàstrofe.La natura s'ha enfadat i ells ho han pagat.
Japó està lluny, està mol lluny. Els seus terratrèmols constants i el sushi està mol lluny també. Però el fantasma de fugues radioactives està dins de casa nostra.
Avui m'he avergonyit del meu actual país, Espanya. He llegit una frase en la qual m'he sentit identificat: 'Japó: "Enginyers lluiten per salvar milers de vides". Líbia: "Segueix la revolta i la guerra civil per poder arribar a la democràcia". Espanya: "S'estrena Torrente 4". I això que mai he vist una pel·lícula de l'Amiguete. I segueixo avergonyit. Avui he sentit com el benvolgut senyor Zapatero deia: "La pròxima generació de centrals nuclears serà més segura". Mentre Alemanya paralitza un pla per allargar la vida de les seves centrals nuclears i ja paralitza les més velles, nosaltres garantim que seran més segures. A Japó el nivell de radioactivitat a l'aire és 300 vegades major al permès. Txernòbil, el gran fantasma dels desastres nuclears, enterrat en l'oblit de molts, torna a planejar sobre les nostres ments. Els arguments dels defensors de l'energia nuclear cauen, perden força, més depressa que les Torres Bessones, aquell també tràgic 11 de setembre.

Nosaltres, els espanyols, hem d'estar tranquils; mentre els corrents d'aire porten la radioactivitat a Canadà, nosaltres tranquils. Les fugues de Txernòbil van provocar 60.000 càncers a persones que no hi havien estat presents, a Europa. Però el nostre fort govern inspira tranquil·litat. Mentre el 5è país més endeutat del món, que probablement augmenti el seu deute ara, Japó, probablement -o segurament- retiri els seus capitals, tanqui les fàbriques de marques com Honda o Toyota, i els repatrïi i, per tant, augmenti l'atur; Zapatero ens garantitza més seguretat a les nuclears del futur. Dono la raó a Llamazares quan diu a l'Executiu que "pot passar com amb la crisi, que quan haguem de reaccionar sigui massa tard". Potser exagerem, potser no ens hem de preoucupar, potser les nuclears del futur ens proporcionaran llocs de treball. Potser elles podran donar feina als 5 milions de parats. Potser un desastre nuclear fa d'Espanya un territori inhabitable, qui sap.

A on vull arribar? Molt fàcil: sóc el primer que està davant del seu ordinador, amb una llumeta al costat que il·lumina el meu petit racó de món i escoltant la meva música. Si ara Zapatero tanqués la central nuclear d'Ascó, probablement em quedaria sense tot això, i sense saber què fer. Està clar que no podem renunciar, d'avui per demà, a l'energia nuclear. Però mentre milions d'enginyers treballen per salvar vides nipones, nosaltres hauríem de començar a invertir diners, públics o privats, en l'investigació energètica. Ho aconseguirem? Espantarem, en el futur, el fantasma de l'immortal Txernòbil, i el futur fantasma de Fukushima?